ACLARIMENTS SOBRE L’AUDITORI

Tres persones han fet comentaris sobre la darrera entrada que vaig penjar en aquest bloc. L’article parlava de l’auditori de Ciutadella. El tres comentaris són assenyats: he de donar-los la raó.

Un dels comentaristes proposava de dur l’escola de música al complex dedicat a l’oci que promou Fincas Lloga; un altre afirmava que el lloc adient per fer l’auditori era dalt sa Costa Nova (allà on tot sabem) i el tercer exposava una sèrie de raons per no aixecar-lo on proposa el representant del PMQ.

Les raons que esgrimia aquest darrer comunicant són molt encertades. Considera que el lloc que tria aquest senyor vulnera la Llei de costes i manté que fora millor de fer un passeig marítim. Hi estic totalment d’acord. He de reconèixer que no havia caigut en el tema de la infracció i que no em convenç de fer un edifici que vora la mar, perquè el vent de l’illa en ajuntar-se amb la sal fa estralls. En canvi sí que em semblava i em sembla que presentava un avantatge: l’aparcament. Voldria aclarir emperò que jo no deia –i si s’entenia així és que ho vaig escriure molt malament-- que aquest el lloc també fos la meva opció. El que jo deia, o volia dir, és que no em convencia de fer l’auditori darrere l’OAR. Aquest lloc em sembla fantàstic per a l’escola de música, però no per a l’auditori. Que no em faci el pes, tampoc no vol dir que em sembli una parida de fer-l’hi. És més, em sembla intolerable haver decidit amb tres anys de retard que calia escollir un nou indret. Això només es pot qualificar com a barra o presa de pèl. En aquest moments, Ciutadella ja podria disposar –o hauria de disposar-- d’aquesta infraestructura cultural. Les coses s’han fet molt malament.

Vull donar les gràcies a les tres persones que van penjar les seves opinions sobre el meu escrit.

L’AUDITORI

Una nova genialitat a l’Ajuntament de Cabildolàndia: l’auditori. L’equip que hi governa discuteix sobre la seva ubicació. D’entrada, el lloc proposat per Llorenç Casasnovas no em sembla el millor, però m’agrada més que darrere l’OAR. No hi posaria massa objeccions si l’aixequessin on ell diu. Presenta alguns avantatges a considerar, com ara disposar d’un bon aparcament.

L’oposició manté que la tria anterior era la idònia i es basa en el fet que hi podria encabir les escoles de música. Tenen raó, em sembla, en una part: no es lògic que els infants hagin d’anar allà on dimoni va perdre ses banyes per estudiar música. Tanmateix, hauria pogut posar-se d’acord: a una banda hi feien les escoles i a l’altra l’auditori. Em semblaria una decisió raonable. Una vegada més, emperò, hem de lamentar no haver aprofitat l’opció de “Sa Catòlica”.

El que no m’agrada gens del nou projecte, és com s’ha fet. Això que ja estigui dissenyat, no és correcte. Alguns diran que així s’acceleren els tràmits, cosa certa, però l’Administració no pot actuar així. Una de les normes principals que a què s’ha d’atendre l’Administració és concedir igualtat d’oportunitats. Trair arquitectes a dit no és actuar correctament. Si jo fos arquitecte estaria ben emprenyat pel fet que no hagués pogut optar a fer-lo. És imprescindible un concurs d’idees per ser equànime. Tots els professionals han de poder-hi proposar el seu disseny. Si un cop fet això guanyen els escollits ara, no tindré cap queixa. I que consti que em sembla un bon projecte.

Per acabar, voldria remarcar la meva perplexitat sobre tot l’afer. No entenc que s’hagin perdut tres anys. Si haguessin decidit fa mesos que calia canviar-lo de lloc, ara ja estaria gairebé acabat.

ALLARGAR EL DIC?

Mirat des d’un punt de vista ecològic, el dic és una aberració. Ara bé, posats a fer-lo, és raonable que els molls admetin que hi atraquin ferries? Crec que no és una opció que s’hagi de descartar. Estam parlant d’allargar cinquanta metres els que s’han previst de construir.

El lloc escollit per fer el nou port de Ciutadella em sembla ideal, dintre de la gravetat. Allargar el dic cinquanta metres no crec que sigui la millor solució, però se’l podria estirar vint-i-cinc cap al nord i començar-lo a fer vint-i-cinc cap al sud. I per raons ecològiques. Aquestes no tenen res a veure amb el projecte, que no n’és, d’ecològic, sinó amb el consum de fuel-oil.

Durant tres mesos a l’any, la major part de les mercaderies que arriben de Menorca es consumeixen a Ciutadella. Si el consum dels camions que haurien d’anar a Maó fos inferior al del ferry que uneix Menorca amb Barcelona, seria lògic plantejar-se si no fora millor que sortís de Ciutadella. Durant l’hivern diria que no, però no ho puc assegurar. A l’estiu, juraria que sí.

Per tant, un cop sembla que es farà aquesta obra no seria cap bestiesa allargar-la cinquanta metres de la manera que he indicat. El tema dels creuers em sembla més discutible i fora de lloc. Cada creuer consumeix el que 12.000 automòbils, la quantitat de deixalles que aboca a la mar és increïble. El fum que genera en cremar restes és important i l’aigua que embruta per llastrar-se torna a la mar com hi torna. Els creuers seran una manera còmoda de viatjar, però estan malmetent el Mediterrani d’una manera irreversible. Com que la majoria de ports a què arriben no estan preparats per tractar les aigües fecals que produeixen, aquestes van directament a la mar. No crec que haguem de fomentar aquest tipus de contaminació. En resum som més bé partidari d’assumir un risc amb el ferry i gens d’acceptar un creuer. És més l’argument del consum de fuel que val per al ferry, no val per al creuer, que atraca a Roma, Gènova, Tunis, Malta. La seva ruta natural és parar a Maó, no a Ciutadella.

EL REI DE LA BARRA

Tenim un alcalde que val el que pesa. A Ciutadella, vull dir. Ara demana compensacions per als veïns de Son Blanc. Es veu que hi ha veïns de dues classes, els afectes, o de luxe, i els normalets, tirant a merdosos.

Posats a demanar, el Sr. Brondo podria compensar els ciutadellencs per les molèsties que els provoca: obres, excés de gent, carrers tancats al trànsit, fires enmig des born, quioscs dels seus regidors... Es veu que açò no cal, de mirar per tots. M’hauria agradat que durant quinze anys –quinze anys d’insults-- algú del PP hagués intentat fer minvar la crispació i la ràbia contra els malnats veïns de sa Farola, o a oferir-los compensacions pels cinc anys d’obres que havien de suportar. Comprenc que, a ell, l’importi un borrall, però el que no comprenc és que afluixi de boca per dir una bestiesa com la d’avui –i no la diu en calent, puix és la segona vegada que la dispara--. Té res a amagar? L’augment del grau d’edificabilitat de Son Blanc és una prova del seu altruisme? Perceb un cert tuf i surt del seu despatx.

Entenc que molta gent estigui emprenyada per la decisió de fer un dic a Son Blanc –jo mateix--, però el projecte és bo o, si més no, no gaire dolent. No dic que el sa Farola no ho fos, ara bé el que no tenia cap sentit era fer-lo a l’entrada del port antic. Enlloc fan un port comercial “a la vista”, pertot l’amaguen, discretament. Entre sa Farola i cala en Blanes hi havia prou espai per fer un dic, sense cap necessitat de fer-lo damunt del far. (Aquesta opinió no és meva, és de treballadors de les companyies navilieres.) Algú s’imagina la imatge d’una barra que tanqués el port? Des del pont i tot s’hauria vist. Posats a mirar pel port, aquests que tant se l’estimen el millor que es podrien fer és tirar el Club Nàutic.

En definitiva, tenim un nou rei, el rei de la barra, i no és de la barra que servirà per atracar-hi vaixells. La seva barra és d’un altre tipus. Té la llargària –o eslora-- d’un creuer. Serà molt bona persona, no ho neg, però té un morro que se’l trepitja.

UNA CIUTAT DE FEIXISTES

Estic disposat a creure que quan l’Ajuntament ens va remetre la carta en què ens comunicava la rebaixa de l’IBI (rebaixa que no és tan important com ens volen fer creure), no eren conscients que es passaven en emprar una institució pública per fer propaganda del PP. Ara bé, que unes setmanes després ens bombardegin amb “fulletons” que incorporen l’escut de l’Ajuntament i que reparteixen amb la premsa insular –on ens tornen a recordar que són molt bons i que compleixen la seva paraula-- ja em sembla un abús. Simplement, he de deduir que el que no tenen és vergonya. “Banyut i paga el beure”, com diu l’adagi; així ens tracten.

No entenc que encara hi hagi gent que accepti aquesta manera d’actuar. Em fa l’efecte que hi ha massa feixista. I n’hi ha dintre de tots els partit. No em referesc a seguidors de Mussolini, ni tan sols a franquistes. Definesc com a feixista a tota aquella persona que defensa actituds impresentables, simplement perquè provenen del partit amb què simpatitzen. És un tipus de persona que idolatra el líder, que mai no el critica; faci el que faci. Hi ha feixistes dintre del PSOE, d’EU, del PSM, del PP i supòs que algun n’hi haurà a UCM. Del PMQ i d'UPB, és millor no parlar-ne. M’estranyaria que entre els seus simpatitzants hi hagués un excés de demòcrates.

Em sembla bé que un votant sigui fidel al seu partit, el que em repugna és que molts no siguin capaços de rebel·lar-se quan els seus dirigents –o els càrrecs públics—en fan una de grossa. Sovint hi ha la tendència a amagar-se rere l’excusa que “els altres fan el mateix”. Això no val. No es tracta d’adoptar aquesta actitud. El que cal és fer-ho bé i no d’imitar les flaqueses d’altri. Si els meus s’equivoquen, els he de criticar; si es passen, els he de recriminar.

QUAN PODREM VEURE LA TELE A CIUTADELLA?

Ja fa setze mesos que a Ciutadella tenim problemes per veure la televisió. Si més no per veure el mateix que veuen als altres pobles de Menorca. Francament, això m’emprenya. Em sent discriminat. Tot va començar el febrer de 2005, quan va néixer IB3. Tant me fa que es vagi crear aquest canal, malgrat que no em feia cap falta. Així i tot, val a dir que no entenc que un grup polític pretesament liberal invertesqui en una televisió. Bé, que invertesqui no, que hi perdi les orelles. Un partit liberal hauria de destinar els diners a altres coses, sobretot quan l’oferta televisiva ja era prou completa. Si volia fer-se propaganda, hi havia altres sistemes molt més barats. Hauria pogut arribar a un acord amb televisions d’àmbit local, per exemple, i repetir/repartir una mena de “Diario hablado”, tal com ho feia el franquisme. Els canal autonòmics públics tenen sentit quan es tracta d’afavorir la presència d’una llengua que pateix per entrar i tenir presència en els mitjans de comunicació. En aquest cas, el dèficit és acceptable. No entenc què pinta un canal de televisió a Múrcia o a altres indrets de l’Estat espanyol.

Som lliure de mirar, o no, IB3 –i he optat per no perdre el temps a seguir la seva programació--; però em rebenta que per culpa d’aquest canal, bàsicament, em vagin “robar” el senyal de K3-C33 i ara, un any després que em sigui impossible sintonitzar Punt 2 i el Canal 9, encara que en aquest cas, l’excusa és que s’havia cedir espai a La Sexta. I el que més m’indigna és que fa uns quinze mesos vaig parlar amb el responsable d’emetre el senyal de C33 a les Illes i em va dir que no li constava que a Menorca es rebés amb problemes. En sentir-ho, li vaig demanar que em digués com ens podíem queixar els ciutadellencs, --els únics afectats a Menorca—i em contestà que amb una queixa de l’Ajuntament n’hi hauria prou. Es veu que per als nostres “caps municipals” el tema de la televisió no és important, gens important.

A vegades em deman què hem fet per merèixer aquesta discriminació. L’Ajuntament, el Consell i el Govern de la CAIB passen del poble. És trist, però és així. Amb una despesa mínima el problema es podria resoldre. Un repetidor, un petit repetidor, a la Torre del Ram –per exemple— seria suficient. Es veu que no volen fer-nos aquest regal. I mira que seria bo de pagar; només que reduïssin una mica les despeses en viatges, dinar... ja estaria pagat. S’havien de cedir freqüències a Cuatro i a La Sexta... molt bé, ho admet. Però algú em pot explicar per què a Alaior es veuen tots els canal i a Ciutadella no? Si és problema d’espai, as Mercadal tampoc no les haurien de veure. Però les veuen. I a Maó. Confii que algú, de l’Ajuntament, presenti una queixa i resolgui el problema. Li estaré molt agraït.

CIUTADELLA ÉS RARETA

És difícil trobar un lloc com tan particular com Ciutadella. És tan particular, que fer-ne una anàlisi resulta complicat. Darrerament don molt voltes al tema de la pista voltadora. Quin joc de paraules més lamentable no? Estic molt satisfet que finalment es construesqui perquè som un gran afeccionat al ciclisme en pista, encara que no sé anar en bicicleta. El que no acab d’entendre és per què a una ciutat on les bicicletes sempre han estat “ses velos”, quan hi fan un velòdrom el denominen “pista voltadora”. És cert que la “velo” cabilda no té massa a veure amb el velòdrom, ja que és una abreviatura de velocípede, però ambdues paraules tenen una etimologia comuna: “velox”. No ho entenc.

Si continuam així, és possible que la nova piscina –una idea absurda--, sigui coneguda com a “pista nedadora”. Fins i tot m’hi decant, per aquesta opció. Tanmateix, si piscina té a veure amb peix, atès que els que hi nedaran no seran criatures amb escames, la denominació alternativa podria ser afortunada.

Hauríem de crear una societat lèxica cabilda. És urgent. Hi ha feina a fer. El “Teatre des Born” es podria transformar en “Sala de representacions invisibles des Born”, la placeta d’Artrutx en la placeta de les “Factures perdudes”.. I com podríem rebatejar l’Ajuntament? És complicat, encertar en la tria. Faré una proposta: el “Ring majestuós”. Per desgràcia, els combats que hi tenen lloc s’han convertit en un tripijoc. L’àrbitre no és neutral. Tothom sap qui guanyarà la lluita abans que no comenci el combat Ja sé que és lògic que en les votacions guanyi qui té més regidors --això és el que toca i és just--, el que em rebenta és que els combatents no disposen de les mateixes armes: uns s’han dopat amb més mala bava i encara no disposam de cap sistema efectiu per poder analitzar la quantitat que n’han pres. Segurament la duen incorporada de naixement. Mentre no hi hagi un laboratori que la mesuri, només podrem emprar una manera arbitrària per saber si s’han passat: el mètode de l’observació. El “Ring majestuós” és un bon lloc per entretenir-se: entrada gratuïta, baralles intenses... Ara bé, cal ser prudent i no fer-hi apostes. Com que sempre guanya el mateix, les seves victòries no es paguen massa bé i el triomf del altres és impossible. En qualsevol dels dos casos és un negoci ruïnós. Jo, de vostè, me n’aniria al cine. Ai, no, que es Born està tancat! Tranquil... sempre podrà passar una estona al” Casino 17 del PP”.

Els llums als carrers i a les rotondes

Hi ha coses que no entenc. El tema de la il·luminació de Ciutadella, n’és una. Vull dir de la deficient il·luminació: és tercermundista. Ja m’està bé l’estalvi energètic. Si fos per això, em semblaria lloable i exemplar. Però em tem que no és així i que aquest no és el motiu pel qual massa carrers estan gairebé a les fosques. Això representa un perill per als vianant, sobretot per a la gent que no sol travessar un carrer qualsevol sovintment.

El tema és bo de resoldre, però som conscient que cal temps. Però és que, de temps, n’hem perdut massa i durant massa anys. Sembla que si no importés a qui se n’hauria de responsabilitzar. Açò és greu, massa greu. Donam un exemple patètic als visitants. No crec que el problema sigui per manca de subministrament de la xarxa elèctrica: n’hi ha prou a veure com per Nadal i San Joan la despesa augmenta d’una manera significativa. Podem concloure, per tant, que d’energia n’hi ha; de ganes d’emprar-la, no. Estic convençut que amb una despesa mínima, ni tan sols augmentaria significativament el consum. Hi ha molts de tipus de bombetes de baix consum, etc. que permetrien que, gastant la mateixa quantitat mensual, els carrers restessin molt més ben il·luminats. També és imprescindible que el llum es dirigesqui cap al terra i no cap als avions. Si no hi una mena de mirall que el reflecteixi cap al terra, se’n tira molta d’electricitat i això no està bé. El camí de Baix és un bon exemple. Cal seguir-lo.

Curiosament, les rotondes de la ronda nord estan molt il·luminades. Diria que fins i tot excessivament. Em direu que és per evitar accidents i probablement sigui així. Però és que no hi ha mesura. Entre estar a les fosques i passar-se, també hi ha un terme mig. Aquest és el problema: no hi ha mesura. Supòs que qui paga el llum de les rotondes de les rondes no és l’Ajuntament, sinó el titular de la via. Tant me fa. Seguesc sense entendre com és possible que una rotonda estigui tan il·luminada i un carrer tan poc. Sobretot si tenim en compte que els cotxes que hi circulen, per les rondes, no duen els llums apagats. És més, la despesa d’aquestes rotondes també és absurda, perquè molt de llum es perd cap al cel. Tal vegada caldria redistribuir aquesta il·luminació, la del centre de la vila i la de la perifèria. Perquè, dic jo, dintre del poble també hi ha accidents de trànsit, no? Dintre del nucli urbà també hi ha algun atropellament –ben pocs, gràcies a Deú--, o no?

Estic convençut que els turistes preferirien més llum a la ciutat i una mica manco a les rotondes. Ho provam d’arranjar? I ja que hi som, provam de no il·luminar el cel?

EL BEAT DE CIUTADELLA

Més enllà del que pensi sobre l’Església, la decisió de l’Ajuntament de Ciutadella de dedicar un carrer al beat Castell em sembla del tot correcta. Crec que, en queixar-se, l’esquerra s’equivoca.

Tradicionalment, els carrers i les places han estat dedicats a sants i persones destacades. També han rebut altres tipus de noms, és cert, però ningú no pot negar l’evidència: quants de carrers duen el nom d’un sant o d’un beat, aquí, a Lugo i a Alcúdia?

És prou evident que, tot i la disminució del nombre de fidels, l’Església encara és quelcom important a Menorca. El fet que fa uns mesos, i per primer cop, un menorquí fos declarat beat em sembla que és prou mèrit per posar el seu nom a un carrer; dedicar-li-ho és just. .

No sé, exactament, quin o quins mèrits presenta aquest senyor, ni sí la declaració de beat és justa o no. En qualsevol cas, no em correspon a mi decidir-ho. Si el beat Castell va dur una vida exemplar i va morir per les seves idees, i per això l’Església el considera model a seguir, que el vagin fer beat és just. En conseqüència, que Ciutadella li reti una mena d’homenatge a través de dedicar-li un carrer, forçosament també ho ha de ser.

Sincerament, no veig en aquesta decisió del consistori cap reobertura de ferides. Discrep també dels qui demanes un carrer per a cada persona assassinada durant la Guerra Civil, independentment del motiu pel qual els vagin matar. Al beat Castell no se’l premia per haver estar assassinat, sinó per ser beat. Ni tans sols rep la distinció er haver estat un capellà assassinat. També tenc clar que no tos els capellans que ho van ser, assassinats, eren models de conducte. Eren homes i, per tant, dèbils. Això no justifica ni explica la seva mort. Si algú ha pretès donar a la dedicatòria un altre sentit, és el seu problema. I no em referesc només a la interpretació de l’esquerra. Si el PP, o algú del PP, ha fet aquesta proposta per altres motius, no ho ha fet bé, però estic convençut que l’única intenció, en aquest cas, ha estat enorgullir-se que, a Ciutadella, hi vagi néixer un beat.

Acabaré. Molts dels sants i beats de l’Església no han existit mai. Santa Gudula, per exemple, a qui van dedicar la catedral de Brussel·les, no ha existit mai. Altres sants no podien haver estat mai ni cristians ni catòlics, car van néixer molt abans de Crist. Aquí sabem del cert que el beat Castell és un home real. Dedicar-li un carrer és un detall polit i just.

PERSIANES D’ALTA TRAÏCIÓ

Per desgràcia, la gent encara no té prou clar que, si bé casa seva li pertany, el carrer és de tothom. Això comporta un seguit de problemes per a la comunitat. Problemes que són de molts de tipus, encara que és ben senzill de solucionar-los.

El primer seria que, en fer un enfront seguint el gust particular, moltes vegades es malmet l’estètica de l’entorn. Quants de carrer no em vist, destrossats per una casa que hi desdiu? Em vull referesc a la decoració dels enfronts o al nombre i la distribució de les finestres, balcons...

Un segon problema és l’alçada dels edificis. És cert que fa uns anys això no semblava important, però avui la gent critica que una casa determinada superi l’alçada de les que té al seu costat. Un exemple antic seria l’edifici on la COPE té l’emissora, que fa malbé l’estètica de la Contramurada. En tenim molts més, d’exemples.

Aquests dos problemes esmentats només afecten l’estètica i aquest concepte sempre serà discutible, el que no m’agrada a mi, pot embogir els altres. Particularment, em sembla que l’edifici de correus és espantós (i a més a més no està al mateix nivell que els del costat)m, mentre que alguns el troben una meravella. Ara bé, hi ha un problema que sí que afecte tothom: les persianes d’alumini.

No tenc absolutament res en contra d’aquest tipus de persiana, sempre que es posin a partir del primer pis. A les plantes baixes em sembla una manera molt interessant de fer mal. I no em referes a mal estètic: parl de mal físic. Sovint, algun veí les té mig obertes –cosa ben lògica ja que si no hauria tapat la finestra amb una paret; una finestra serveix precisament per a açò: per obrir-la--, i en aquest cas resulten molt perilloses. Tots coneixem algú que passejant despistat s’ha envestit a una persiana mig oberta. Sol passar. Si aquesta és de llenya el mal que fa és gros, però suportable. Ara bé, quan t’envesteixes a una persiana metàl·lica, com les d’alumini, el trau que et fas es considerable. L’aresta, el cantell, talla molt i fa molt de mal. Aquest tipus de persianes, quan donen al carrer i estan a l’alçada dels vianant, simplement haurien d’estar prohibides. I si no ho estan, l’afectat hauria de ser indemnitzat pel propietari de l’habitatge on estan instal·lades. Encara que envestir-s’hi sigui un accident, la realitat és que molta responsabilitat la té qui l’ha posada. O qui l’ha deixada posar. Qualsevol dia algú hi deixarà un ull. Tal vegada després hom es decidirà a posar-hi remei.

Obstacles als carrers de Ciutadella

Que Ciutadella està mal il·luminada és un fet. No tot Ciutadella n’està, és de ver, però si en part. Hi ha molts de carrer pels quals passejar –o caminar— de nit és un problema. No és d’ara. Fa anys que ningú no hi posa remei. No sé la causa per la qual aquesta deficiència no s’arranja. Dubt que els veïns d’aquests carrers no es queixin i, per tant, no comprenc que ningú no hi faci res.

Aquesta mancança, no només afecta els que viuen en aquest carrer –massa carrers per al meu gust--, sinó que de rebot tots rebem. Si hi afegim que en alguns casos les voravies són estretes i que estan plenes de rampes per accedir als garatges, el problema s’agreuja. I, francament, no ho entenc. La feina dels successius consistoris d’aquesta vila, hauria de ser, i d’haver estat, vetllar per la seguretat de ciutadans i de visitants.

Em sembla lloable que l’actual equip hagi fet un esforç per construir rampes prop dels passos per a vianants: mereixen un aplaudiment i els els faig. Això no obstant, si alhora permet que els carrer estiguin plens d’obstacles, la iniciativa no és suficient.

Fa uns dies passejava amb un amic que es desplaça amb cadira de rodes pel carrer d’Alfons XIII. Com que era de nit i el carrer no està massa il·luminat, hi vèiem poc. Jo vaig tropissar quatre vegades per culpa dels accessos als garatges i també perquè anàvem parlant i no m’hi fixava prou. Ell no ho va fer, això de mig caure, perquè a causa de l’estretor de la via ja anava pel mig del carrer. El seu problema era que cada cotxe que venia era un perill.

Les voravies de tots els carrers haurien de tenir una amplada suficient per permetre que els discapacitats físics que empren aquest tipus de cadires poguessin desplaçar-se sense haver de circular pel mig del carrer: aquest espai és per als automòbils, no per als vianants. Arranjar-ho, costa temps i diners. Però també exigeix la col·laboració dels veïns. Si han fet una rampa sense permís, el fet és greu; si el tenien, també ho és. Algú no ho havia d’haver permès. Evitar accidents, petits o grans, és una feina de tots. Eixamplar les voravies i il·luminar millor els carrers només és un feina d’alguns. Una feina cara, val a dir-ho, però de les més urgents.

Tampoc no sé com s’ho fan les dones que empenyen un cotxet amb un infant per circular de dia per aquests carrers, sense haver de baixar i haver-se de posar en perill. No només de nit és complicat: de dia, també n’és. Entre els cotxes aparcats i els que circulen... No pretenc que ningú es prengui aquestes línies com una crítica, només és una reflexió que crec que podrien tenir en compte. Tots hi guanyaríem.

Al·lots a les manifestacions

Estic plenament d’acord amb tos els que es queixen pel fet que el Fòrum, és a dir els feixistes d’esquerres, mudats de marxistes reciclats, empresssin al·lots en una manifestació en contra dels EUA. Remarc el fet que la manifestació era contra els EUA, un poble al qual tenen una mania malaltissa. Així els va. Hom sap també, que la mescla entre ell color verd i el vermell (ecologista, comunista) provoca una mescla ben galdosa que recorda el d’una matèria fens agradable.


En canvi, em preocupa que la queixa no sigui completa. De fet, el PP també empra infants en les seves manifestacions, ho hem vist els darrers mesos. I el PSOE també fa el mateix. És a dir: tots comencen a manipular els joves per aconseguir un vot més, un adepte més. I açò no acaba aquí. Amb la gent més granada es fa el mateix, si fa no fa. En una cas, s’aprofiten del seu estat d’ànim, en altres de la seva situació emocional o intelel·lectual: els pressionen. Em sembla barroer. Fins i tot conec retardats mentals que han emès el seu vot. Bé de fet, han emès el vot de qui el duia a l’urna. Això ja és una baixesa.

Fa uns anys, concretament 1991, el meu sogre havia patit una intervenció quirúrgica. Acabava de tornar a Menorca, just uns dies abans d’unes eleccions locals. Ell era del PP, convençut. El van venir a veure representants d’aquest partit. No li van demanar ni com havia anat l’operació, ni com es trobava, ni res de res. Només els interessava si a l’endemà aniria a votar. Li oferien una ambulància de partit, per dir-ho finament. Cagant punyetes hi va anar, a votar. Mai més he cregut en els partits. També conec casos contraris, no vull carregar contra el PP.

A Alaior, hi ha un cas excepcional. Una senyora va votar sense que tengui –no és el que el vagi deixar a casa—carnet nacional d’identitat. Afirmava qui la va dur al col·legi electoral, que sempre ho havia fet... Estic parlant d’un exregidor, franquista declarat. Insistesc, però, que no vull dir amb això que només un ho facin: el tema es repeteix. Cada partit té la seva merda. Dir qui és més porc, és molt complicat.

Em fa poques ganes d’anar a votar. Total, només serveix per inflar les butxaques d’alguns. No sé si algun partit manté la seva ètica fina al final, però cada dia en tenc més dubtes. Si volen que els mantinguem, que ho diguin, però que no ens empreninyi, ni ens enganyin ni s’aprofitin de les nostres deficiències físiques o psicològiques. En definitiva, només cal anar a votar quan es tracta d’elegir entre dictadura o democràcia. Que alguns no son molt democràtics, ho tenc molt clar. Que pretenguin imposar una dictadura, no tant. Aquesta colla d’impresentables només va a la seva. N’hi ha prou a veure els bancs del Parlament europeu. Si en treguessin un 90 % i hi posassin unes 35 tombones, seria suficient. Ses senyories només hi acuden, de tant en tant, per cobrar uns uns deu mil euros al mes. Pobrets!

LA BARRABASSADA DEL TRILINGÜISME

Amb una mica de sort ho aconseguiran. De passar a la història, vull dir. Quan el Partit Popular nacional va aprovar la Llei de qualitat en l’ensenyament, va fer una bona cosa. Molt millor que les reformes o els retocs –bastant patètics, per cert-- que el PSOE hi ha fet. Però es ben veu que una cosa és un ministeri assenyat i l’altra els representants dels populars a les Illes.

Proposar que l’ensenyament sigui trilingüe, em pens que només pot ser la conseqüència d’una nit de festa, probablement a algun local rus. El vodka ja els provoca, aquests efectes. La resolució em sembla una barrabassada no només perquè vagi contra el català, i de passada contra el castellà, sinó perquè és inaplicable i només pot comportar que els alumnes encara surtin de l’escola amb uns coneixements més ínfims de com en surten. No és que estigui en contra de l’anglès –ben al contrari, som anglòfil de mena--, sinó que em sembla absurd pretendre que n’aprenguin així. Que augmentin les hores d’aquesta assignatura, em sembla perfecte; ara bé, que ho facin impartint un 33 % de l’horari escolar –de les matèries escolars-- en aquest idioma em sembla una irresponsabilitat.

¿Algú amb dos dits de front—i remarc això dels dos dits de front— creu que hi ha prou professors capacitats per impartir medi o matemàtiques o història en anglès? Jo no, n’hi després d’haver-me empassat unes quantes cerveses –cosa que no faig des de fa anys--. Són poques les persones que parlin bé el català i el castellà. Encara manco les que les escriuen bé, ambdues llengües. Però és que tot i que més d’un domina l’anglès, la majoria el parla d’una manera macarrònica. Si un alumne ha d’aprendre anglès gràcies al professor de física, no tenc cap dubte que o no aprendrà anglès o els seus descobriments tecnològics poden arribar a ser molt perillosos. Francament, no con confiaria gaire en una persona ensenyada --mal ensenyada— per un mestre que suposadament domina les dues matèries alhora.

Ara mateix m’estic plantejant de beure unes quantes cerveses –he de dir beers?— per posar-me al nivell de qui ha pres aquesta decisió. Estant clar, no la puc entendre; col·locat, ja ho veurem. Si fos argentí només podria dir una paraula i no l’escric per si de cas. Que punyetes, no m’he de tallar: pendejos! Ai..., linda noche para tomar coñac!

Un Fòrum revolucionat

El representant del Fòrum a l’Ajuntament de Ciutadella anuncia que el seu grup farà una mena de protesta a la plaça de les Palmeres, i la farà cada dissabte. La primera serà contra l’ocupació a l’Iraq. Comença fort. Les altres seran contra decisions o projectes adoptats/aprovats pel PP de Ciutadella.

El tema de l’Iraq em resulta patètic. No és que estigui molt d’acord amb la invasió
–tampoc no estava gens en contra— però la visó que en té el Fòrum em sembla aberrant. D’una banda cal tenir en compte que el moviment verd –és a dir els marxistes reciclats—també forma, i ho seguirà fent, part d’aquest Fòrum. No entenc, per tant, el gran suport que donen als insurgents de l’Iraq, que entre els seus èxits presenten alguna de les agressions més aberrants al medi ambient: dessecar les maresmes de Mesopotàmia i incendiar els pous de petroli de Kuwait. Ai si açò ho haguessin fet uns altres!

En el cas de les maresmes, a més d’exterminar part de la població, van deixar sense lloc de residència el poble madan. De la destrucció ecològica val més no parlar-ne. Això i així són el nostres verds. Crec que aquest moviment s’hauria de mantenir pur. Som un ecologista radical i hi crec, en l’ecologisme; amb el que no crec és a emprar-lo com a manera de protestar políticament: ha de ser un protesta social, una manera de viure

Si el senyor Camarero, “and company”, fossin coherents, a més de protestar contra l’ocupació, haurien de dur un adhesiu penjat amb la següent inscripció “No a l’ocupació; sí al extermini dels kurds, madan...”. I és que l’ocupació serà una bestiesa, com ho va poder ser la intervenció, però les xifres són caparrudes. Actualment hi ha uns 30 morts diaris, des de fa tres anys, i bastants de torturats. Durant l’època del senyor Saddam, 430-450 morts diaris i quant al nombre de torturats...

Pretendre que els aliats “amb el suport del govern legítim de l’Iraq (legitimitat que no tenia el del senyor Saddam) abandonin ara el país és una irresponsabilitat. Segur que els criticarien si ho feien. De fet a un tal Sharon se’l volia jutjar per haver plegat d’alguns campaments de refugiats del Líban. I als Estats Units se’ls va criticar (EU, sobretot) quan no intervenien a Somàlia, i molt més quan hi van anar. Ja se sap que els americans no estan autoritzats ni a intervenir ni a no intervenir. Quina esquerra! Aquella que calla sobre el que passa al Tibet, a Txetxènia... O que quan Sèrbia atacava Croàcia i Eslovènia opinava –són paraules del que aleshores era secretari general d’Izquierda Unida, Julio Anguita— que l’exèrcit estava complint un deure constitucional. Olé!

Frau fiscal a a les Illes

A les Illes s’ha detectat un frau fiscal important. A Menorca, concretament a Ciutadella, s’ha descobert una minixarxa que fa factures falses per no pagar tant d’IVA. Una vegada més l’ambició domina la gent.

El frau fiscal, en si mateix, em sembla immoral; ara bé, el de l’IVA no el sé qualificar. No tenc prou paraules. Em rebenta més que cap altra frau ja que l’IVA no el paga l’empresari, sinó el darrer comprador. Massa vegades és un impost que es queda el que ens ven alguna cosa. Això em sembla un escàndol. Una cosa és que part de la compra se la quedi l’Estat i l’altra que se la quedi l’empresari. Val a dir que és un tema greu, i per si no n’hi havia prou, encara es queixen. I jo em deman: de què? Al cap i a la fi, durant un màxim de tres mesos han pogut emprar uns diners que no eren seus i treure’ls una rendibilitat. Qui cobra l’IVA és un recaptador i punt. Sembla com si fossin ells els que el paguen. Cada cop que faig un cafè, l’amo del bar em cobra l’IVA, que teòricament ha de lliurar més tard a l’Agència Tributària. La diferència és que mentre l’assalariat paga cada mes i liquid aun cop l’any, l’empresari recull cada dia i liquida cada trimestre l’IVA: però no el paga ell! De fet és com si el venedor treballés –de franc, açò sí-- per a l’Agència Tributària.

Pagar m’emprenya, com a tothom, però pagar un impost --que teòricament ha d’anar a parar a la col·lectivitat, a la comunitat-- per enriquir el subministrador, m’indigna.

No vull acabar sense queixar-me de la ineptitud de l’Agència Tributària. Durant uns anys, a la feina, vaig disposar de milers de declaracions sobre els imposts sobre la renda i el patrimoni. Que l’AET es pugui beure el que es beu és una cosa que mai no entendré. Persones amb sous de 80.000 pessetes (he dit pessetes) cada mes disposaven d’un patrimoni impressionant. Altres, professional liberals, declaraven un esquitx. El rècord el tenia una botiguera que durant quatre anys va declarar uns guanys de 25.000 pessetes anuals. Tal com ho he dit. I encara es queixaven de la gran despesa que els suposava pagar imposts. Sobren els comentaris.

La realitat és que poca gent paga imposts, per això estan més alts del que caldria. Es confon la gent. Com a liberal –des de fa pocs anys--, no crec que això sigui competència lliure. El gran empresari no és el que guanya més; és el que guanya i liquida part del seu benefici a Hisenda, tot fent el que fixa la llei. No m’emprenya que hi hagi rics: els admir. Per ells sent respecte i una mica d’enveja, bastant sana. El que em treu de polleguera és que hi hagi uns “vius” que abusin de mi. Els compres una cosa –els fas una favor—i encara tenen la barra de quedar-se una part dels que els pagues. I aquesta part no era seva.

El PP continuarà assossegat i la COPE farà periodisme catòlic

La secretària general –de brigada?-- insular del Partit Populista, la majoria de les vegades i a estones de las JONS, ha tornat de la capital del Regne --el d’Espanya, no el de València— ben relaxada. Es veu que els aires de la “meseta” han proporcionat a la delegació menorquina que assistí al Congrés del PP els mateixos efectes que haurien obtingut durant un cap de setmana en un balneari d’aigües termals. Bany i massatge és des d’ara el mateix que “discurso machacón”.

Ara bé, es veu que tot i que n’han sortit relaxats, també ho han fet instruïts. Com si haguessin passat uns dies tastant àpats a la central dels Hare Krishna, i empassant-se alhora unes idees sectàries, han tornat bocabadats. Es veu que els líders-gurús del partit posseeixen una personalitat magnètica que els provoca –als afiliats amb càrrec-- sensacions fortes, hipnòtiques. I això és bo, tan bo que em plau de sentir com la secretària general afirma que el PP mantindrà un discurs assossegat però amb idees clares. És a dir: que tremolin els catalans!

El que em preocupa és que afirmin que mantindran un discurs assossegat. Si es refereix a continuar amb el mateix que fins ara, és per fer idees. Si ara estan assossegats, què passarà quan s’exaltin? No ho sé, però com diuen a Itàlia: “Mi fa paura”. Que m’avisin si deixen d’estar tan asserenats, car jo me’n vaig a Andorra. O a Nova Zelanda, si em paguen el viatge, farts de veure’m rodar per Ciutadella.

Per la seva banda, la COPE anunciava diumenge passat, cap a les vuit i mitja del matí, que pretenia de fer periodisme catòlic. En sentir-ho vaig tenir una gran alegria. I és que som un il·lús, gairebé un banaula i un crèdul, Estava convençut que això significava un canvi en la seva manera d’enfocar les notícies. Em pensava que des dia 6 de març, a través de les ones radiofòniques sentiríem un missatge de pau. Però res d’això ha succeït. En Fede continua tan fort com sempre i la gran Cúria calla. Segurament deu ser perquè que alguns bisbes confonen cúria amb incúria. Si aquella sentència evangèlica “Pels seus fets els coneixereu” és certa, cada cop comprenc més el motiu pel qual ... perdó, m’havia exaltat. No ho acabaré d’escriure. A Menorca, en Willy ens fa enyorar en Pere Bagur –mai no vaig saber quina era la seva ideologia— mentre confia que el PP li concedesqui un carnet d’or o el Casino 17 del PP el faci cabildopepero de l’any en un acte presentat per algun convidat a les seves tertúlies. Ja me l’imagin amb un fabiol fet amb un metall preciós. Se’l mereix. I no un, sinó disset. Una tal Eugènia –que també es va relaxar per Madrid-- ja els pot encarregar. Fondre’ls, li durà feina.

PD: Entost d’anar a Andorra, hauria preferit de fer-ho a la vall d’Aran, però qualsevol dia t’hi pots trobar el gran assossegat fent una demostració de les seves habilitats a l’hora d’esquiar i això et lesiona l’ànima d’una manera molt més cruel que si escoltes la COPE.

M’enganyen?

Fa unes setmanes, l’Ajuntament em va enviar a casa un tríptic, o una cosa semblant, en què em comunicava les noves tarifes que aplicaria per temes relacionats amb el cementeri municipal. Excessivament crèdul, vaig creure que havien rectificat una seva decisió anterior. La veritat, però, és que em fa l’efecte que ens estan prenent el pèl. Per què ho dic? És ben senzill, i ho explicaré a continuació.

Fa uns catorze mesos, la companyia d’assegurances “Santa Lucía” amb la qual tenc subscrita una pòlissa per fer front a les despeses que suposa un enterrament, em va apujar la quota perquè, segons afirmava, l’Ajuntament els havia incrementat moltes de les tarifes a què havien de fer front per cobrir aquesta mena de servei. És per tot això que en rebre la propaganda de l’Ajuntament –i crec que he de remarcar açò de propaganda, perquè sembla ser que no és res més—, estava convençut que “Santa Lucía” em tornaria a baixar l’import de la pòlissa. Però, ca barret!, no només no me l’ha baixada, sinó que encara me l’ha augmentada amb un percentatge que, si fa no fa, correspon a l’increment de l’IPC de 2005. Gloriós!

I jo em deman: què passa? I només se m’acuden dues respostes: o l’Ajuntament no diu la veritat, o la companyia m’estafa. I l’estafa no és petita, puix estic parlant de gairebé d’un 15 % mensual. És ver que només parl d’uns tres euros, però és que són meus.

En un excés de bona fe, vull creure que el que succeeix és que l’Ajuntament encara no ha aplicat aquestes noves tarifes, ja que si no és així vol dir que alguna cosa no quadra. Mai no havia volgut parlar d’aquest tema, car no m’agrada i el trob morbós; ara bé, em sembla evident que han carregat el mort d’una mala decisió presa a persones que no eren les culpables. En aquest sentit, ni l’empresa concessionària ni el regidor Santiago Pons Fedelich, mereixien els comentaris que sobre ells es van fer pel poble. L’empresa havia aconseguit una concessió, i tenia dret a aplicar les tarifes que considerés convenients. El sistema econòmic occidental funciona així: i ens va prou bé. La responsabilitat havia de recaure en altres: els que fan quadrar –i no ho aconsegueixen— els números de l’Ajuntament. Uns genis, escolti! Uns genis! Sobretot per demanar crèdits a tornar quan ja no tenguin responsabilitats polítiques. Una postura prou còmoda, val a dir-ho. Crec que ha arribat l’hora que, atès que són unes eminències, sigui “Santa Lucía” qui dugui els comptes de l’Ajuntament.

MAHÓ

Aquesta setmana serà festa a Maó. A part de Maó. Concretament a la que porta una hac incorporada. La podem ubicar a les rodalies de la pista d’atletisme. Enmig, hi ha un camp de rugbi on dissabte fa jugar la selecció nacional –quan hi haurà un equip a Ciutadella?--. Les porteries de rugbi tenen forma d’hac: festa per tant. I festa per als membres de la ICM, aquí la Reial Acadèmia de la Història dóna la raó.

Com que no som gramàtic, no discutesc sobre el temes lingüístics. Particularment, tant me fa si s’escriu Maó o Mahó. El que em sembla absurd és que la gent es baralli i que uns historiadors parlin de llengua. És tan surrealista com si ho fessin sobre el material que s’ha d’emprar com a combustible en una central nuclear. Certament, els historiadors ens podrien parlar de Txernòbil i dir-nos que cal emprar, açò o allò: plutoni, urani enriquit... Ara bé, em semblaria més assenyat que deixessin aquesta tria als físics especialitzats en centrals nuclears. Tret, és clar, que en aquest país els títols no servesquin per a res més que per cobrar un bon sou.

Que durant molt d’anys s’ha escrit Mahó, i que molts de documents així ho demostren, és un fet indiscutible. Ara bé, parlar d’una hac etimològica és absurd. En tot cas hauríem de parlar d’una “g” etimològica, puix la ciutat es deia Magonis. Si una lletra caiguda –en aquest cas una “g”-- ha de ser substituïda per una hac, per què no reclamam que la “n”, també caiguda, rebi el mateix tracte? Quedaria així: Mahoh. Preciós

Repetesc que no veig absurd escriure Mahó, el que si que m’ho sembla es que s’empri una lletra contra la gent. Em contava que capellà que un seu company li havia dit que havia decidit de vestir amb alçacoll. Li va contestar que li semblava molt bé que hagués pres aquesta decisió, sempre que no ho hagués fet per retreure-li que ell no en portava. Alçacoll, sí; però en contra meva. Maó, sí; però no contra els que volen hac. Mahó, sí; però no contra qui no vol hac.

La superetimològica hac d’Hamburg, ha desaparegut en italià. En aquest idioma s’escriu Amburg. Hi haurà manifestacions de la ICM davant de l’ambaixada italiana a Berlín? Conec una Reial Acadèmia que encara no s’ha pronunciat contra aquesta grafia. Intolerable!

CURS PER A REGIDORS: NO M’HO PUC CREURE!

El darrer cap de setmana, el PP va organitzar al restaurant Jeni des Mercadal un curs per a regidors: “Organización y funcionamiento de los municipios”. Quan ho vaig llegir, no m’ho podia creure.

Alguna de les matèries que es van impartir en aquest curs van ser: com presentar una moció de censura?; què és una qüestió de confiança?; quines són les competències de l’alcalde?; com es desenvolupa un ple?... La pregunta és òbvia: fins ara no sabien res d’açò? La veritat és que, si és així, la cosa fa afrontar.

Ara entenc per què a Ciutadella els plens es desenvolupen com ho fan, per què encara no se sap qui comanda, etc. El fet que els assistents accepten que no tenien ni idea de com funciona l’administració. Això és molt greu. Les paraules d’una regidora que diu que el curs li va servir “per reafirmar els seus coneixements” em semblen fum de formatjada. Si ja sabia tot el que hi havia de dir i el que hi havia d’aprendre, per què hi va anar? Per fer munt? Per fer punts davant del partit? És que s’oblida sovint de quines són les funcions d’un ajuntament? La regidora sabia fer, pel que es veu, dues coses: vendre fum i ocupar una plaça de pàrquing as Born. Poca cosa més. Com a regidora, vull dir. Quan surt de la Sala era i és una persona molt agradable, atenta i simpàtica. És més, un cop que em va atendre a l’Ajuntament, me’n vaig anar encantat de com em va tractar. Però li pagam per fer de regidora i perquè ho faci segons fixen les normes i no per ser simpàtica i atenta, que ho és i molt

Està molt bé aquesta idea del Partit Popular d’organitzar un curs d’aquesta mena –caldria que tos els altres partits la copiessin--, però em sembla que s’hauria de fer abans de les eleccions i per preparar els candidats. Fer-los quan ja fa més de dos anys que ocupen “cadira” i sentir-los a dir que hi ha après molt, em sembla un frau per al votant, una vergonya per a l’interessat i un motiu més per fer que a les properes eleccions voti la meva moixa i no jo. Estam envoltats d’incompetents, que ben cobren. Ara entenc moltes coses. Gràcies, PP, pel que m’acabau de mostrar. No té preu.

Francesc Sintes Giménez

Ofendre en Déu

Per referir-nos a l’ésser suprem, empram diferents paraules. Cada idioma ho sol fer amb una diferent, tot i que de vegades alguns la comparteixen. Així Déu, Dios, Dieu, Dio, God, Gott, Elohim, Al·lah, etc. volen dir exactament el mateix. La gent ho té bastant clar, excepte quan hi ha alguna paraula semita per enmig. Ningú no riduculitza God o Dieu, però molts fan befa d’Elohim o sobretot d’Al·lah

Els musulmans s’han sentit ofesos per unes caricatures sobre el seu profeta, Muhamad; no m’estranya, són així. En canvi mai no els sent queixar-se de les bromes de mal gust que rep el seu, i nostre, Déu. Sorprenent. Em rebenta tanta incultura religiosa, fins i tot estesa entre els clergues cristians. Al·lah és Déu, simplement. Una paraula en àrab per referir-se al mateix creador. Al·lah no és un altre déu, és el mateix: és Déu. Per això quan més d’una vegada sent gent que se’n riu d’Al·lah, pens que està blasfemant; ho fa inconscientment i per ignorància, però està blasfemant: un pecat greu en un creient i una falta de respecte en un que no ho és.

Qui no ha sentit mai aquesta frase o una de semblant: “Els moros ho fan tot per n’Al·lah”? És una de les bestieses més grans que es poden dir, sobretot quan surt de la boca d’algú que cinc minuts abans rebia la benedicció d’un capellà a la missa. Si traduïm la frase anterior, per escriure-la, o pronunciar-la, tota en català, ens quedarà així: “Els moros ho fan tot per en Déu”. Genial! No sé si qui ho diu es deu voler referir a Ricard Fernández Déu o és que s’ha tornat boig. I és aquesta beneitura, justament aquesta, la que està dient. Si tingués un mínim interès a practicar la seva pròpia religió i estimés el pròxim de veritat i com li ho mostren els escrits sagrats, començaria per no voler ofendre, ni a qui creu inferior, ni a Déu. La frase final, ben dita, hauria de ser així: “Els musulmans ho fan tot per Déu”.

No tenc cap simpatia per l’Islam actual; ara bé, no insultaré el déu que compartim –Déu, amb majúscules— per voler menysprear els seguidors d’aquesta religió. En fer-ho, hom s’escup a si mateix i també a l’ésser en qui creu. Ho mantenc: cal estudiar religió a les escoles. I no em referesc a Catecisme.

Francesc Sintes Giménez

UN ESTATUT SOLIDARI

Ai l’Estatut! El dels catalans... però, de rebot, el nostre. Al final tot es reduirà a maldar de deixar de pagar més del que ens toca, o del que volen que ens toqui.. Ser solidaris està bé, però ser-ho implica voluntarietat: pagar perquè ens ho ordenen és colonialisme. M’agrada pagar i ser solidari, però em rebenta l’obligació. Una cosa és donar el que et sobra i l’altra que te la prenguin..

Diuen que si alguna vegada ets en un lloc perdut, estàs afamat i et trobes una ovella i la seva cria, o una vaca i la seva cria, una postura intel·ligent és matar i menjar la cria. És cruel matar l’animal petit, sens dubte; però si mates la mare, de rebot també et carregaràs la cria, ja que en no poder mamar morirà de fam.

Si fa no fa, això és el que està fent un partit, o dos, amb els pobles de l’Estat. En obligar-nos a pagar més del que ens correspondria, estan empobrint les regions –ja que volen emprar aquesta paraula— que més aporten. Això, ho fan amb la “solidària intenció” de mantenir les regions pobres. La conseqüència és ben simple: al final els rics --les regions riques, vull dir-- no podran aportar més i els receptors, com és el cas d’Extremadura, també es quedaran sense llet. Catalunya, el País Valencià i les Illes són les vaques; Extremadura, el vedellet. De Madrid, millor no parlar-ne; que seguesqui com dia I. Riera, amb el seu complex de sant Isidre a qui li llauraven el camp els ocells mentre ell resava. Això és Madrid: viure dels altres i presumir de la seva brillant gestió econòmica.

El que més sobte és que qui més demana aquest repartiment sigui el PP. I em sobte bastant, perquè és contradictori amb la ideologia liberal que predica i amb la qual estic d’acord. D’una banda protesten quan l’esquerra parla de solidaritat entre persones i de l’altra exigeixen que les regions siguin solidàries. Deu ser que el PP és socialista territorial, una manera prou rara de ser. A veure si ho entenc... que no era l’esquerra la que deia que calia apujar els imposts per afavorir els més necessitats? O és que ara és el PP –un partit neosocialista, segons sembla-- qui demana d’apujar la contribució d’algunes regions –no de totes— per mantenir l’equilibri? No ho entenc. Es veu que el que dóna vots d’una manera els treu d’una altra i que només els importa comandar. Encara que les mamelles quedin eixutes i morin vaca i vedell.

Estar bé ser solidaris, sobretot quan qui rep aprofita l’ajut. Irlanda ha estat el millor exemple dels darrers anys. Em sembla que Extremadura no segueix aquest camí. El món és molt complicat. El PP defensa Extremadura encara que sigui governada in aeternum pel PSOE. Quanta magnanimitat! O no tanta, perquè els vots els treu d’altres llocs. I de passada putegen i no deixen créixer algunes comunitats que coneixem prou bé.

Francesc Sintes Giménez

EXIGIM EL CASTELLÀ?

Sovintegen les crítiques cada cop que alguna administració exigeix que els aspirants a funcionari demostrin la seva capacitat a l’hora d’emprar el català. Mai no ho entès, que ho critiquin. Cada administració pot demanar el que vulgui per escollir qui tria, dintre d’uns límits. Evidentment, si demanés que per ser ordenança cal tenir una cara polida o els ulls verds, sí que discriminaria. En canvi si diu que d’aquí a vuit anys serà obligatori parlar japonès per ser bomber, només hi podem al·legar que això no té cap sentit, però no podrem parlar de discriminació ja que qui vulgui ser bomber disposa de vuit anys per aprendre’n. Cal deduir, per tant, que la fòbia és contra el català.

La situació és absurda. S’ha estès la teoria que ha de guanyar el millor i se suposa que aquest només sap castellà. Molt de suposar, d’altra banda. Que entengui el català no importa gens a alguns i això no és just De proves, en tenim moltes. Em rebenta que quan algú major és atès per un psiquiatre hagi d’expressar què li passa en un idioma que no domina. És el malalt qui paga el metge i no a l’inrevés. Em resulta ofensiu que t’hagis de defensar en castellà davant d’un tribunal, perquè el jutge no t’entén si ho fas en català. Record que un jutge castellanoparlant em comentava que ell permetia que li parlessin en català, ara que no garantia d’entendre el que li deien. Això suposava un desavantatge per a la part que decidia de parlar en pla. Podríem seguir i seguir... Si només cal el millor jutge, tant li fa idioma que parli, no? M’imagin un jutge que només parli suec...

Dit tot això, també em sembla absurd que neguem l’evidència. Així com demanam de dominar el català per entrar a l’administració, també hauríem de fer el mateix amb el castellà. Així de clar. La situació és la que és. Queixar-se contra els exàmens de nivell A, B, C, D... o Z de català no té sentit. Caldria, però, fer exactament el mateix amb l’altra llengua. Pos messions que si per fer feina a l’Ajuntament, al Consell o la CAIB, demanessin als candidats un certificat o de passar una prova de nivell en castellà, hi hauria moltes sorpreses. I no vull dir que els que suspendrien serien els pocs “indígenes” que quedam a Menorca, ca...!, els que ens donarien la sorpresa són els de fora. Estic bastant cansat de corregir textos castellans, escrits per llicenciats nascuts a la Península i escolaritzats exclusivament en castellà que fan pena, tant pel que fa a ortografia, com a lèxic o sintaxi.

Crec que ha arribat l’hora d’exigir proves de capacitació en català i en castellà. Fer-ho trauria arguments als que només es queixen contra la meva llengua materna. Més d’un, i més d’una, de Valladolid, de Guadalajara, etc., no passaria la prova de domini del castellà. No obtindria el famós 7’2 de nota, ni escrivint l’examen amb el braç incorrupte de santa Teresa. N’estic segur. Voleu noms? Conec alguns tècnics i directors generals o insulars...

Francesc Sintes Giménez

BANDERES SENSE GARROT

Repartir banderes sense garrot és bastant inútil, té poc sentit. Les coses es fan o no es fan. A mitges, cap porc no és gras. L’Ajuntament de Ciutadella, una vegada més, ha perdut una immillorable oportunitat d’incrementar el mal ambient entre els seus súbdits. És una llàstima: totes les deixades són perdudes.

Quan l’insigne i anònim estrateg de Dalt la Sala va tenir la gran ocurrència de repartir banderes vermelles “com un glop de sang” per la vila, m’imaginava que havia rebut assessorament extern; de Zaplana o d’Acebes, per entendre’ns. Es veu que no, o que no han tingut pebrots per completar l’operació “guerra de banderes”. Infantils...

Ahir, diada del Poble de Menorca o Dia de Sant Antoni –açò va a gusts— vaig baixar per primera vegada en molts d’anys al centre de la vila en un dia tan assenyalat. Vaig quedar decebut. M’imaginava veure una ciutat plena de pedaços penjant de les finestres –com si volguessin dir: “Aquí estoy yo”-- mentre unes quantes brigades de calbs rasurats amb pedra tosca repartien drap, pal i xiulet als afectes a la causa pròpia. Res d’això no va passar. Fins i tot em va semblar trist de no poder contemplar ni banderes falangistes ni requetés i em veig obligat a qualificar com del tot intolerable l’absència d’albatros emmarcats en un tros de tela taronja. Molt trist, tot plegat. Això dels albatros, puc comprendre-ho... ja sabem que ENDESA no protegeix les línies elèctriques com cal i probablement moltes d’aquestes aus romanen avui al terra, com si fossin la cendra d’un cigar de Filipines. No hi ha dret que passin aquestes coses. Amb la feinada que havia vet algun partit per desplaçar simpatitzants, aus incloses, a l’illa de Ciutadella!

Però això no és tot. També me’n vaig adonar que, probablement per descoordinació amb la brigada municipal, l’enfront de l’Ajuntament era ple de senyeres i això no pot ser. O negam les arrels catalanes del tot o no ho fem. Tant de repartir “glops de sang ciutadellenca” ha de servir per a alguna cosa. Ergo, cal crear una comissió –ben ensinistrada, per si de cas té intencions de desviar-se-- que refaci l’escut de la vila. És intolerable que aquest encara contengui els quatre pals. I fixeu-vos que he dit pals i no barres. Com a heraldista afeccionat que som, tenc cura del llenguatge. M’ho va ensenyar el millor especialista d’aquestes terres, Armand de Fluvià. Així per tant, comencem a dir-los pals i deixem les barres per a l’entrada de la badia o per maquillar les galtes d’alguns regidors.

En definitiva, confiem que l’any que ve tinguem un Sant Antoni més organitzat. Només cal encarregar el material amb prou temps: xiulets per amargar la vida a la presidenta del CIM, tanques metàl·liques per impedir l’accés a Ciutadella de gent d’altres pobles i, sobretot, garrots, molts de garrots on enrevoltar les banderes. Amb el temps tindrem una Diada tan vermella com la Tomatina de Bunyol, però molt més real. Res de suc de tomàtiga. Sang, hi manca sang! Fomentem les garrotades! Segur que algun japonès especialista en arts marcials ens podria donar lliçons d’esgrima amb fusta. Si venia Tom Cruise, el turisme i les seves fans ho agrairien. Visca Ciutadella, la ciutat on ser un samurai encara és ben vist!


Francesc Sintes Giménez

ESTAT, NACIÓ, PÀTRIA...

Quan les paraules que empren dues persones no volen dir el mateix, el diàleg és impossible. Amb el terme “nació” aquesta teoria és una evidència. Em fa l’efecte que tot el problema neix quan massa vegades hi ha hagut la tendència a creure (o a fer-nos creure) que “país”, “estat”, “poble”, “nació”, “pàtria” i altres mots volen dir el mateix. I no és així.

Tenim molts d’exemples que ho podrien aclarir. Tot i que a vegades sí que són paraules sinònimes, no sempre és així. El terme país és el que presenta menys problemes, ja que en realitat només se sol referir a un àmbit purament geogràfic. Així i tot es dóna el cas d’alguns pobles que no disposen de país de residència. L’exemple més clar és el dels gitanos: qui dubta que no siguin una nació? Ja no és només que no disposin d’un estat propi, sinó que ni tan sols se’ls pot encabir en un país! Disposen de llengua, cultura, i fins i tot de lleis pròpies, però no d’un país. Alguns fins i tot són nòmades.

Després tenim les nacions sense estat, com ara la kurda o la tibetana, i nacions els membres de les quals no habiten el seu teòric estat. Així, hi ha 25 milions de russos que no viuen a la Federació Russa, sinó que ho fan a Ucraïna, Letònia o altres repúbliques exsoviètiques. Aquests russos, en algun cas, poden disposar de “nacionalitat” ucraïnesa, o d’altres, però no tots ho tenen senzill. A Letònia els posen moltes pegues per considerar-los ciutadans d’aquest país. El cas del palestins seria semblant. N’hi ha molts que són apàtrides i altres que són jordans o israelians. Un cas curiós és dels hongaresos, bona part dels quals estan escampats per Romania o per la Vojvodina sèrbia. Aquests hongaresos fins i tot han aconseguit, o estan a punt de fer-ho, la ciutadania pròpia dels habitants del seu país original: Hongria.

També tenim alemanys a Polònia, a Rússia... armenis a mil països, etc. Un escocès és britànic, però no és un anglès, que també és britànic. Un bon bullit, tot plegat. Ja és hora que deixem de mesclar el que diu que som un passaport amb la realitat nacional de les persones, si el que volem és entendre’ns. Una altra cosa és que parlem de concedir drets plens als posseïdors d’aquests passaports. Tenim prou nassos per afirmar que els hindús que disposen de passaport britànic, no ho són, de britànics? O és que volem dir que ja no són hindús? Tenim el cas d’una senyora que tot i que va viure tota la seva vida al mateix poble va canviar quatre vegades de “pàtria”. Les fronteres canvien molt. El tema és llarg, molt llarg.

Francesc Sintes Giménez

HONORABLES MENTIDERS

Tant me fa si es diu Mahón, Mahó, Maó, Magon... o simplement si li canvien el nom i li posen “Noname city”. M’imagin, això sí, els avantatges que tindria canviar el seu himne per la banda sonora original de “La llegenda de la ciutat sense nom”. No hi ha color entre ambdues tonades: l’actual i la del film. Encara que el protagonista d’aquesta pel·lícula sigui una actor que confon la duresa amb la inexpressivitat i que era un cantant mediocre... almenys la lletra de la cançó que va popularitzar no parlava d’una “hermosa electricidad”. Maó ja ho té, aquestes coses. Deu ser l’única ciutat on l’electricitat es veu. A la resta del món només fa rampa. Per això és la capital. No et fot?

El que sí que em sembla greu és que durant molts d’anys, els escollits per representar-nos, a les Illes Balears i a Menorca –a Maó no hi estic empadronat— hagin estat uns perjurs. Als Estats Units d’Amèrica, la mentida és una cosa molt greu. Al PP, especialment, però també al PSOE, és un valor afegit. Si ets un gran mentider, hi pots fer carrera. I ja sabem què vol dir fer carrera en un partit polític que pot ocupar el poder: dietes, regals... suborns no, que són honrats.

Ara, el Partit Popular vol canviar la Llei de normalització lingüística per poder admetre els topònims en castellà. Res a dir, encara que no m’agradi hi tenen tot el dret. Però el fet és que admeten implícitament que fins ara no han complert aquesta Llei... fet molt greu en una persona que jura o promet pel seu honor, de complir i fer complir la legislació. Deu ser que no tenen honor, excepte quan s’autoqualifiquen d’honorables. Són una monada. Mentiders, però una monada. I els del PSOE maonès, si fa no fa. També van disposar de prou anys per fer el mateix, aplicar una llei, i tots sabem com va anar. I algú important d’Esquerra Unida, tampoc no va fer massa per treure’s aquest mort de sobre.

Com que no vull ser honorable, ni res de res, però sí que em vull semblar als polítics privilegiats, estic temptat d’incomplir totes les normes que m’imposin PP i PSOE. Seria fantàstic no pagar multes, ni taxes ni res de res. Un comportament així és del tot antisocial, però és d’aquells que muden. I quan una cosa muda, és una bona idea anar ben endiumenjat. Fins i tot és possible que en veure que som tan poc honorable com la resta dels polítics, em reservin una plaça d’aparcament as Born. Durant l’hivern no és que s’hi guanyi gaire, però tenint en compte el que costa trobar un lloc on deixar el cotxe (quant a esforç i a pasta) durant els mesos d’estiu, és per pensar-s’ho. Ser un mentider és tot un negoci i un privilegi, vaja.

Francesc Sintes Giménez

REFLEXIONS SOBRE UN “NO” AL DIC

No hi ha dic, per ara. Molts hauran alenat, altres ben al contrari. Tanmateix hi ha un tema sobre el qual caldria meditar i fer-ho independentment del que hom pensi sobre aquesta obra. El tema és el següent: qui té dret a decidir sobre aquesta obra? Em sembla evident que només els ciutadans que havien aportat diners a l’administració que deia que volia fer-lo.

Em sembla obvi que el fet que el Govern central sigui que el negui, no deixa de ser una demostració que el centralisme encara té massa poder. El món a l’inrevés, per tant. Els nacionalistes estan satisfets amb la decisió presa a Madrid; els centralistes emprenyats. Qui ho entén?

Un altre tema obre el qual podríem meditar és el que intentaré explicar a continuació. Fa unes setmanes hi va haver una manifestació a Ciutadella contra el dic. Hi ha via prou gent. Però algun representant del PP opinava que no eren tots de Ciutadella. Opinar així em sembla una bestiesa si tenim en compte que qui feia el dic no eren l’Ajuntament d’aquest poble. Només si els diners fossin aportats íntegrament pel nostre Ajuntament podríem negar la paraula als que no hi estiguin empadronats; com que no és el cas, tots els menorquins hi poden dir la seva. És més, també poden fer-ho els de Formentera i no haurien de badar boca els de Múrcia.

Opin així perquè una inversió feta amb doblers públics a Ciutadella, que sostreu recursos a altres inversions que s’haurien de fer a l’illa, és un tema prou important perquè tots els que habitam les Illes puguem opinar. Si els 60 milions s’han d’invertir només per satisfer una demanda que gairebé només fa Ciutadella, quantes coses es deixarien de fer a Menorca amb aquest repartiment? A Ferreries, es Mercadal i Alaior no poden queixar-se? Em semblaria més just que el Govern de les Illes cedís una quantitat cada any als menorquins per tal que només nosaltres decidíssim on i com s’han d’invertir.

Que callin a Madrid i que parlin a Sant Lluís, és el que cal. I que els ciutadellencs, d’una vegada per totes s’adonin que no viuen aïllats del món. Això o que demanin de fer el Consell Local de Ciutadella, independent del Consell Insular de Menorca per gestionar el que els cedesqui la CAIB. Al cap i a la fi ja fa prou segles que per aquestes contrades es viu d’esquena a la resta de l’illa, i així ens va. Qui no és solidari rep de pertot. Els menorquins també han de poder opinar sobre aquest projecte.

Francesc Sintes Giménez

SANT JOAN, BOMBERS I PROTECCIÓ CIVIL

Sembla com si no n’hi vagi haver prou amb una desgràcia. El que va succeir a Dènix, no ha estat suficient per fer que algú recapacités. Tant és. L’enrocament és habitual per aquestes contrades. “Mantenella i no enmendalla” és un principi sagrat. Fins i tot gosaria a dir que és una exigència.

Arribarà Sant Joan, no ens adonarem i ja seran aquí les festes, i la fira tornarà a instal·lar-se devora els Pins i –i això és més perillós—al passeig de Sant Nicolau. I em deman: ningú no pensa què passaria si hi hagués foc a alguna casa de les rodalies? No n’aprenem, és evident. O no n’aprenen, que seria una sentència més encertada. Després, si algun any hi ha una desgràcia –Déu no ho vulgui— vindran les crítiques i el pobre Gorrías serà maltractat, més que com a polític, com a bomber.

A Menorca el negoci passa per damunt de tot i això és perillós. Les escoles de què disposen els bombers no arriben a l’alçada de tots els edificis de l’illa. Mentre no hi hagi foc, cap problema. Però, i si n’hi ha?

Algú, amb dos dits de front, s’ha posat a pensar què passaria davant d’un accident amb moltes víctimes? Amb què succeiria si això tingués lloc en ple estiu? Què faríem amb els cadàvers? La infraestructura menorquina no disposa de prou “neveres” on mantenir-los en condicions higièniques, però és igual. A Jaca, quan va passar una cosa semblant, ho van salvar emprant la pista de gel. Aquí no en tenim. I no crec que ni les cambres frigorífiques de “Menorquina” o de les altres indústries dedicades a conservar aliments, estiguessin disposades a cedir-les. Hi podria haver una desgràcia i tot ha d’estar previst.
És difícil que ports i aeroport es bloquegin alhora, però... En tot cas si bé es difícil que es doni aquest supòsit, de mal solucionar, no seria sobrer preveure el tema de Sant Joan. Canviar la ubicació de la Fira, no és gens complicat. És necessari i punt.

Francesc Sintes Giménez.

I si provàvem de canviar?

A Ciutadella, l’any acaba de la mateixa manera com va començar: barallats. Si hagués de definir com veig la gent, diria que amb por. Enlloc no havia tingut mai aquesta sensació. Fa l’efecte que massa persones se senten amenaçades, que aquí guanya el qui hi posa més collons, més mala bava... i no qui aporta més idees. La incapacitat d’entendre’s, és el que millor defineix els ciutadellencs.

Aquesta manera de viure, o d’enfrontar-se, afortunadament només es dóna quan s’agrupen. És ben curiós, i d’agrair, que quan hom parla individualment amb algú, l’entesa sigui la cosa més normal del món. Això em fa pensar que tal vegada fora bo que només parlàssim amb tots els que no pensen com nosaltres, i d’un amb un. Sentir a qualsevol indret del poble, dues o més persones parlant de política, de les coses del poble, sol comportar haver d’acumular en la memòria un fotimer de desqualificacions dels que no pensen com nosaltres.

Qui és el culpable d’això? Seria massa senzill carregar les culpes als polítics –tot i que bona part de la responsabilitat és ben seva--, però la realitat és que ens exaltam amb massa facilitat, sobretot si el contrari –mala paraula per conviure— no és a la vora per defensar-se. A Ciutadella hi sobre l’atac general. Sovint tenim tendència no a defensar els nostres, sinó a dir “I els altres, què et pensen que fan?” o “Tots són iguals”. Mentre no siguem, tots, capaços d’estimar els del nostre cantó però de no defendre tot el que fan, no anirem enlloc.

Tant de bo Nadal i Cap d’Any ens servesquin per reflexionar i decidir cap on anam i, sobretot, cap on hauríem d’anar. Em conformaria que el 2006 ens regalés el somriure de tothom, poder-nos saludar sense odi i aprendre a escoltar i discutir. Em tem, això no obstant, que fent-hi uns petit canvis en les dates, aquest comentari podrà servir per a 2006, 2007... Tenim ganes de canviar?

Francesc Sintes Giménez

PLANETARIS I IL·LUMINACIÓ

Els afeccionats a mirar el cel de nit, és a dir, a cercar planetes i estels, estam contents amb la possibilitat de comptar amb un planetari a Ciutadella. El que no tenc massa clar, és que calgui satisfer els hobbies de tothom, elm meus en aquesta cas, amb diners públics.

La veritat és que preferiria que aquesta despesa es dediqués al mateix, però d’una altra manera. Quina? És ben senzill: em conformaria que em deixassin veure el cel. Això a la majoria de llocs, és avui impossible. I el cas que curiós és que seria una bona inversió econòmica i mediambiental si es permetia. Només cal que la il·luminació pública no es desviï cap al cel, sinó que ho faci cap al carrer.

A Montpeller, --em sembla recordar que és en aquesta ciutat— van construir un observatori que ha resultat que no era operatiu per culpa de la quantitat de llum que emet Barcelona cap al cel. I Barcelona és a molts de quilòmetres de l’observatori! A Ciutadella no passa el mateix, però puc assegurar que cada cop em costa més torbar algun cos celeste. Treure el telescopi és una cosa que gairebé ja no faig per evitar el desencís. Enyor algunes nits passades a deserts, en què he pogut comptar milers d’estrelles.

Si el nostre Ajuntament fes una petita despesa, i molt inferior al que costarà el Planetari, tots podríem redescobrir el cel. La bellesa de la nit no té preu. I a més a més l’estalvi en la factura elèctrica seria brutal. Sap la gent quants ocells estan despistats per culpa de la il·luminació elèctrica?

Acabaré amb un epitafi genial de dos astrònoms: “Hem estimat massa la nit, per tenir por a la fosca”. En el seu repòs definitiu, la nit perpètua no els feia cap por.

Francesc Sintes Giménez

RELIGIÓ A LES ESCOLES

A la manifestació contra la LOE hi havia molta gent, moltíssima. Segurament no tants com afirmen el organitzadors, però Déu n’hi do! Que el sistema educatiu espanyol és un fracàs, no ho dubt i que la religió a les escoles hi hauria de ser, tampoc. Així i tot, no hauria anat en aquella manifestació. Per què no? Ben senzill, vull religió a les escoles, però no hi vull catecisme. I tenc dubtes sobre el dret dels pares a fer possible que els seus fills només puguin estudiar religió catòlica o una altra si és la seva elecció. Accept que triïn un tipus de religió com a font educativa, és a dir, com a ètica de comportament en totes les hores escolars. Però em costa acceptar que continuïn ignorant què creuen els altres.

El primer que falla en aquest sistema és que a Espanya no hi ha facultats de Teologia excepte les de l’Església. Al Regne Unit n’hi ha, i a molts altres països. Conèixer les religions és cabdal per a la formació de les persones, el Catecisme no ho és. La religió pot ser un font de felicitat o de repressió. Que pugui triar el professor cada bisbat no em sembla correcte.

Avui, quan ja hi ha persones de tot el món entre nosaltres, és imprescindible que la gent conegui les creences de tots, per comprendre-les, per tolerar-les, per no humiliar els que les segueixen.

Cal cultura religiosa és important i és un món en si mateixa. Convindria saber per què uns no mengen carn, per què alguns van amb la boca tapada i garnen al seu davant per no matar cap insecte, per què n’hi ha que duen un mocador pel cap i un ganivet, altres no s’afaiten mai... Això no ho ensenyen a l’escola i a algun lloc s’hauria d’aprendre. A més a més podria contrarestar l’ensenyament d’un Catecisme mal mostrat o d’un Alcorà mal transmès per culpa d’un imam integrista etc. Tots hi guanyaríem amb un professor que pogués fer pensar i que serví de contrapunt al que ensenyen imams i catequistes limitats.

Francesc Sintes Giménez

Camps de golf, condicionats

S’han de fer camps de golf? Hi ha opinions per a tots els gusts. Particularment preferiria que no se’n fessin, però si es decideix el contrari podria acceptar-los amb certes condicions. De fet hi ha cultius més nocius al món, com ara el cotó, que consumeixen prou aigua, etc.
Acceptaria el golf no només si s’emprava aigua depurada per regar-los, em calen dues condicions més. I prou acceptables per a tots. I barates.
La primera: abans de començar a remoure terra i a omplir el terreny d’arena, caldria que uns botànics revisessin la zona per veure si hi robaven endemismes, ets. Cal tenir en compte que qualsevol planta, per insignificant que sigui, pot suposar una solució per a malalties avui incurables. D’exemples, en tenim un fotimer. Aquests botànics simplement haurien de traslladar, o replantar, les troballes a un altre lloc. La despesa total seria insignificant.
La segona: si el promotor compra un lloc de 80 hectàrees, posem per cas, i el camp de gol en necessita 50 –és un exemple—se li hauria d’exigir que reforestés la resta. El cost d’aquest repoblament és ínfim. Per una banda la Unió Europea subvenciona la replantació, i a més a més paga una quantitat al propietari per pèrdua de conreus. Aquesta quantitat la rebrà durant 30 anys (o 35, ara no ho record exactament). Per tant no hi ha excuses. Així, cada camp de golf podria suposar que moltes hectàrees de terra menorquina tornessin a veure’s plenes de vegetació autòctona. M’encataria tornar a veure el camp ple d’alzines, ullastres... Si enmig hi ha un camp de golf... què hi farem? Pitjor seria ficar-hi 400 apartaments, amb el seu asfalt, etc.

Francesc Sintes Giménez

L’ESTACIÓ MARÍTIMA DEL PORT DE CIUTADELLA

I es va obrir una estació marítima al port de Ciutadella. Gran idea... o açò semblava. I dic semblava perquè no n’estaven massa convençuts que fos tan imprescindible. De fet va ser una jugada electoral. Res a dir, tots en fan, de jugades. En aquest cas però, no puc entendre que es gastessin tants de diners en una obra "provisional", ja que diuen que en fer el dic construiran la definitiva. En això, jo li dic tirar els doblers. Tret, és clar, que no hi hagi cap intenció de fer cap dic. Fins i tot gosaria a afirmar que no el volen fer, tot i que la baralla és decidir qui diu que no el faran. Hom diu que més d’un resa a veure si a Madrid no cedeixen la làmina d’aigua. I que a Madrid es plantegen de cedir-la per fer avinent que a Palma no disposen de prou pasta per dur endavant el projecte.
Obriren l’estació amb presses, el formigó encara no s’havia endurit. Va ser una obra de mèrit, però arriscada. Sortosament no hi va haver desgràcies. Inaugurar un edifici públic, per on ha de passar tanta gent, s’ha fer amb garanties. I obrir-lo al públic encara més. Però tant li feia, era més important la foto. En poques setmanes obert i que Déu vulgui que no passi res. Són així, d’arriscats, d’inconscients o de mals gestors.
Ara han decidit que calia invertir-hi 500.000 euros per fer les obres imprescindibles per adaptar la terminal al que fixen les normes sobre les mesures de seguretat imprescindibles. Reconeixen per tant que fins ara se l’han jugada, que han actuat il·legalment, etc. Però tant li fa, paga el poble. Invertirem 500.000 euros més en una estació suposadament provisional, ha ha ha, i agrairem a les altures que ningú no hi hagi patit fins ara cap "accident". Vos imaginau quin cost hauria tingut? Em fa ganes de trencar-m’hi una cama per rebre una indemnització milionària.

Francesc Sintes Giménez

UNA REGIÓ ESPANYOLA

Rodríguez Ibarra ha tornat a obrir la boca i com és normal l’ha vessada. No sap fer massa cosa més. Aquest cop s’ha declarat "región española". Olé!

Tenia entès que una regió, espanyola o coreana, era una superfície de terreny. En aquest cas es veu que l’insigne polític admet que ell està compost de material petri. Si més no, en el cas del seu cervell, no en tenc dubtes que és així. Ara bé, he de fer un esforç per encabir-lo en el tipus de regió que és: illa, península, vall, muntanya isolada... Que és la regió més petita del món, és evident. Tot just fa un metre quadrat. La seva principal característica és que és una regió que vola, almenys les idees que en surten tenen tendència a agafar una alçada espectacular. Recorda un del viatges de Gulliver, aquest tipus de regió.

Però particularment em decant per definir-lo com a península voladora a estones. És un concepte nou, ans ben defensable. Una península sempre disposa d’un istme que la uneix al continent. Rodríguez Ibarra té aquest apèndix: és la seva llengua. Vola tot el dia i quan parla sembla un calàpet que aferra aquest apèndix a Espanya. Com en el cas d’aquests animals, la llengua és llefiscosa, llarga... i, per si no n’hi havia prou, emet una salivera pudent. Ben bé diria que això seu és mala bava. I prou.

Article de Francesc Sintes Giménez