LA BARRABASSADA DEL TRILINGÜISME

Amb una mica de sort ho aconseguiran. De passar a la història, vull dir. Quan el Partit Popular nacional va aprovar la Llei de qualitat en l’ensenyament, va fer una bona cosa. Molt millor que les reformes o els retocs –bastant patètics, per cert-- que el PSOE hi ha fet. Però es ben veu que una cosa és un ministeri assenyat i l’altra els representants dels populars a les Illes.

Proposar que l’ensenyament sigui trilingüe, em pens que només pot ser la conseqüència d’una nit de festa, probablement a algun local rus. El vodka ja els provoca, aquests efectes. La resolució em sembla una barrabassada no només perquè vagi contra el català, i de passada contra el castellà, sinó perquè és inaplicable i només pot comportar que els alumnes encara surtin de l’escola amb uns coneixements més ínfims de com en surten. No és que estigui en contra de l’anglès –ben al contrari, som anglòfil de mena--, sinó que em sembla absurd pretendre que n’aprenguin així. Que augmentin les hores d’aquesta assignatura, em sembla perfecte; ara bé, que ho facin impartint un 33 % de l’horari escolar –de les matèries escolars-- en aquest idioma em sembla una irresponsabilitat.

¿Algú amb dos dits de front—i remarc això dels dos dits de front— creu que hi ha prou professors capacitats per impartir medi o matemàtiques o història en anglès? Jo no, n’hi després d’haver-me empassat unes quantes cerveses –cosa que no faig des de fa anys--. Són poques les persones que parlin bé el català i el castellà. Encara manco les que les escriuen bé, ambdues llengües. Però és que tot i que més d’un domina l’anglès, la majoria el parla d’una manera macarrònica. Si un alumne ha d’aprendre anglès gràcies al professor de física, no tenc cap dubte que o no aprendrà anglès o els seus descobriments tecnològics poden arribar a ser molt perillosos. Francament, no con confiaria gaire en una persona ensenyada --mal ensenyada— per un mestre que suposadament domina les dues matèries alhora.

Ara mateix m’estic plantejant de beure unes quantes cerveses –he de dir beers?— per posar-me al nivell de qui ha pres aquesta decisió. Estant clar, no la puc entendre; col·locat, ja ho veurem. Si fos argentí només podria dir una paraula i no l’escric per si de cas. Que punyetes, no m’he de tallar: pendejos! Ai..., linda noche para tomar coñac!

Un Fòrum revolucionat

El representant del Fòrum a l’Ajuntament de Ciutadella anuncia que el seu grup farà una mena de protesta a la plaça de les Palmeres, i la farà cada dissabte. La primera serà contra l’ocupació a l’Iraq. Comença fort. Les altres seran contra decisions o projectes adoptats/aprovats pel PP de Ciutadella.

El tema de l’Iraq em resulta patètic. No és que estigui molt d’acord amb la invasió
–tampoc no estava gens en contra— però la visó que en té el Fòrum em sembla aberrant. D’una banda cal tenir en compte que el moviment verd –és a dir els marxistes reciclats—també forma, i ho seguirà fent, part d’aquest Fòrum. No entenc, per tant, el gran suport que donen als insurgents de l’Iraq, que entre els seus èxits presenten alguna de les agressions més aberrants al medi ambient: dessecar les maresmes de Mesopotàmia i incendiar els pous de petroli de Kuwait. Ai si açò ho haguessin fet uns altres!

En el cas de les maresmes, a més d’exterminar part de la població, van deixar sense lloc de residència el poble madan. De la destrucció ecològica val més no parlar-ne. Això i així són el nostres verds. Crec que aquest moviment s’hauria de mantenir pur. Som un ecologista radical i hi crec, en l’ecologisme; amb el que no crec és a emprar-lo com a manera de protestar políticament: ha de ser un protesta social, una manera de viure

Si el senyor Camarero, “and company”, fossin coherents, a més de protestar contra l’ocupació, haurien de dur un adhesiu penjat amb la següent inscripció “No a l’ocupació; sí al extermini dels kurds, madan...”. I és que l’ocupació serà una bestiesa, com ho va poder ser la intervenció, però les xifres són caparrudes. Actualment hi ha uns 30 morts diaris, des de fa tres anys, i bastants de torturats. Durant l’època del senyor Saddam, 430-450 morts diaris i quant al nombre de torturats...

Pretendre que els aliats “amb el suport del govern legítim de l’Iraq (legitimitat que no tenia el del senyor Saddam) abandonin ara el país és una irresponsabilitat. Segur que els criticarien si ho feien. De fet a un tal Sharon se’l volia jutjar per haver plegat d’alguns campaments de refugiats del Líban. I als Estats Units se’ls va criticar (EU, sobretot) quan no intervenien a Somàlia, i molt més quan hi van anar. Ja se sap que els americans no estan autoritzats ni a intervenir ni a no intervenir. Quina esquerra! Aquella que calla sobre el que passa al Tibet, a Txetxènia... O que quan Sèrbia atacava Croàcia i Eslovènia opinava –són paraules del que aleshores era secretari general d’Izquierda Unida, Julio Anguita— que l’exèrcit estava complint un deure constitucional. Olé!

Frau fiscal a a les Illes

A les Illes s’ha detectat un frau fiscal important. A Menorca, concretament a Ciutadella, s’ha descobert una minixarxa que fa factures falses per no pagar tant d’IVA. Una vegada més l’ambició domina la gent.

El frau fiscal, en si mateix, em sembla immoral; ara bé, el de l’IVA no el sé qualificar. No tenc prou paraules. Em rebenta més que cap altra frau ja que l’IVA no el paga l’empresari, sinó el darrer comprador. Massa vegades és un impost que es queda el que ens ven alguna cosa. Això em sembla un escàndol. Una cosa és que part de la compra se la quedi l’Estat i l’altra que se la quedi l’empresari. Val a dir que és un tema greu, i per si no n’hi havia prou, encara es queixen. I jo em deman: de què? Al cap i a la fi, durant un màxim de tres mesos han pogut emprar uns diners que no eren seus i treure’ls una rendibilitat. Qui cobra l’IVA és un recaptador i punt. Sembla com si fossin ells els que el paguen. Cada cop que faig un cafè, l’amo del bar em cobra l’IVA, que teòricament ha de lliurar més tard a l’Agència Tributària. La diferència és que mentre l’assalariat paga cada mes i liquid aun cop l’any, l’empresari recull cada dia i liquida cada trimestre l’IVA: però no el paga ell! De fet és com si el venedor treballés –de franc, açò sí-- per a l’Agència Tributària.

Pagar m’emprenya, com a tothom, però pagar un impost --que teòricament ha d’anar a parar a la col·lectivitat, a la comunitat-- per enriquir el subministrador, m’indigna.

No vull acabar sense queixar-me de la ineptitud de l’Agència Tributària. Durant uns anys, a la feina, vaig disposar de milers de declaracions sobre els imposts sobre la renda i el patrimoni. Que l’AET es pugui beure el que es beu és una cosa que mai no entendré. Persones amb sous de 80.000 pessetes (he dit pessetes) cada mes disposaven d’un patrimoni impressionant. Altres, professional liberals, declaraven un esquitx. El rècord el tenia una botiguera que durant quatre anys va declarar uns guanys de 25.000 pessetes anuals. Tal com ho he dit. I encara es queixaven de la gran despesa que els suposava pagar imposts. Sobren els comentaris.

La realitat és que poca gent paga imposts, per això estan més alts del que caldria. Es confon la gent. Com a liberal –des de fa pocs anys--, no crec que això sigui competència lliure. El gran empresari no és el que guanya més; és el que guanya i liquida part del seu benefici a Hisenda, tot fent el que fixa la llei. No m’emprenya que hi hagi rics: els admir. Per ells sent respecte i una mica d’enveja, bastant sana. El que em treu de polleguera és que hi hagi uns “vius” que abusin de mi. Els compres una cosa –els fas una favor—i encara tenen la barra de quedar-se una part dels que els pagues. I aquesta part no era seva.

El PP continuarà assossegat i la COPE farà periodisme catòlic

La secretària general –de brigada?-- insular del Partit Populista, la majoria de les vegades i a estones de las JONS, ha tornat de la capital del Regne --el d’Espanya, no el de València— ben relaxada. Es veu que els aires de la “meseta” han proporcionat a la delegació menorquina que assistí al Congrés del PP els mateixos efectes que haurien obtingut durant un cap de setmana en un balneari d’aigües termals. Bany i massatge és des d’ara el mateix que “discurso machacón”.

Ara bé, es veu que tot i que n’han sortit relaxats, també ho han fet instruïts. Com si haguessin passat uns dies tastant àpats a la central dels Hare Krishna, i empassant-se alhora unes idees sectàries, han tornat bocabadats. Es veu que els líders-gurús del partit posseeixen una personalitat magnètica que els provoca –als afiliats amb càrrec-- sensacions fortes, hipnòtiques. I això és bo, tan bo que em plau de sentir com la secretària general afirma que el PP mantindrà un discurs assossegat però amb idees clares. És a dir: que tremolin els catalans!

El que em preocupa és que afirmin que mantindran un discurs assossegat. Si es refereix a continuar amb el mateix que fins ara, és per fer idees. Si ara estan assossegats, què passarà quan s’exaltin? No ho sé, però com diuen a Itàlia: “Mi fa paura”. Que m’avisin si deixen d’estar tan asserenats, car jo me’n vaig a Andorra. O a Nova Zelanda, si em paguen el viatge, farts de veure’m rodar per Ciutadella.

Per la seva banda, la COPE anunciava diumenge passat, cap a les vuit i mitja del matí, que pretenia de fer periodisme catòlic. En sentir-ho vaig tenir una gran alegria. I és que som un il·lús, gairebé un banaula i un crèdul, Estava convençut que això significava un canvi en la seva manera d’enfocar les notícies. Em pensava que des dia 6 de març, a través de les ones radiofòniques sentiríem un missatge de pau. Però res d’això ha succeït. En Fede continua tan fort com sempre i la gran Cúria calla. Segurament deu ser perquè que alguns bisbes confonen cúria amb incúria. Si aquella sentència evangèlica “Pels seus fets els coneixereu” és certa, cada cop comprenc més el motiu pel qual ... perdó, m’havia exaltat. No ho acabaré d’escriure. A Menorca, en Willy ens fa enyorar en Pere Bagur –mai no vaig saber quina era la seva ideologia— mentre confia que el PP li concedesqui un carnet d’or o el Casino 17 del PP el faci cabildopepero de l’any en un acte presentat per algun convidat a les seves tertúlies. Ja me l’imagin amb un fabiol fet amb un metall preciós. Se’l mereix. I no un, sinó disset. Una tal Eugènia –que també es va relaxar per Madrid-- ja els pot encarregar. Fondre’ls, li durà feina.

PD: Entost d’anar a Andorra, hauria preferit de fer-ho a la vall d’Aran, però qualsevol dia t’hi pots trobar el gran assossegat fent una demostració de les seves habilitats a l’hora d’esquiar i això et lesiona l’ànima d’una manera molt més cruel que si escoltes la COPE.

M’enganyen?

Fa unes setmanes, l’Ajuntament em va enviar a casa un tríptic, o una cosa semblant, en què em comunicava les noves tarifes que aplicaria per temes relacionats amb el cementeri municipal. Excessivament crèdul, vaig creure que havien rectificat una seva decisió anterior. La veritat, però, és que em fa l’efecte que ens estan prenent el pèl. Per què ho dic? És ben senzill, i ho explicaré a continuació.

Fa uns catorze mesos, la companyia d’assegurances “Santa Lucía” amb la qual tenc subscrita una pòlissa per fer front a les despeses que suposa un enterrament, em va apujar la quota perquè, segons afirmava, l’Ajuntament els havia incrementat moltes de les tarifes a què havien de fer front per cobrir aquesta mena de servei. És per tot això que en rebre la propaganda de l’Ajuntament –i crec que he de remarcar açò de propaganda, perquè sembla ser que no és res més—, estava convençut que “Santa Lucía” em tornaria a baixar l’import de la pòlissa. Però, ca barret!, no només no me l’ha baixada, sinó que encara me l’ha augmentada amb un percentatge que, si fa no fa, correspon a l’increment de l’IPC de 2005. Gloriós!

I jo em deman: què passa? I només se m’acuden dues respostes: o l’Ajuntament no diu la veritat, o la companyia m’estafa. I l’estafa no és petita, puix estic parlant de gairebé d’un 15 % mensual. És ver que només parl d’uns tres euros, però és que són meus.

En un excés de bona fe, vull creure que el que succeeix és que l’Ajuntament encara no ha aplicat aquestes noves tarifes, ja que si no és així vol dir que alguna cosa no quadra. Mai no havia volgut parlar d’aquest tema, car no m’agrada i el trob morbós; ara bé, em sembla evident que han carregat el mort d’una mala decisió presa a persones que no eren les culpables. En aquest sentit, ni l’empresa concessionària ni el regidor Santiago Pons Fedelich, mereixien els comentaris que sobre ells es van fer pel poble. L’empresa havia aconseguit una concessió, i tenia dret a aplicar les tarifes que considerés convenients. El sistema econòmic occidental funciona així: i ens va prou bé. La responsabilitat havia de recaure en altres: els que fan quadrar –i no ho aconsegueixen— els números de l’Ajuntament. Uns genis, escolti! Uns genis! Sobretot per demanar crèdits a tornar quan ja no tenguin responsabilitats polítiques. Una postura prou còmoda, val a dir-ho. Crec que ha arribat l’hora que, atès que són unes eminències, sigui “Santa Lucía” qui dugui els comptes de l’Ajuntament.