EXIGIM EL CASTELLÀ?

Sovintegen les crítiques cada cop que alguna administració exigeix que els aspirants a funcionari demostrin la seva capacitat a l’hora d’emprar el català. Mai no ho entès, que ho critiquin. Cada administració pot demanar el que vulgui per escollir qui tria, dintre d’uns límits. Evidentment, si demanés que per ser ordenança cal tenir una cara polida o els ulls verds, sí que discriminaria. En canvi si diu que d’aquí a vuit anys serà obligatori parlar japonès per ser bomber, només hi podem al·legar que això no té cap sentit, però no podrem parlar de discriminació ja que qui vulgui ser bomber disposa de vuit anys per aprendre’n. Cal deduir, per tant, que la fòbia és contra el català.

La situació és absurda. S’ha estès la teoria que ha de guanyar el millor i se suposa que aquest només sap castellà. Molt de suposar, d’altra banda. Que entengui el català no importa gens a alguns i això no és just De proves, en tenim moltes. Em rebenta que quan algú major és atès per un psiquiatre hagi d’expressar què li passa en un idioma que no domina. És el malalt qui paga el metge i no a l’inrevés. Em resulta ofensiu que t’hagis de defensar en castellà davant d’un tribunal, perquè el jutge no t’entén si ho fas en català. Record que un jutge castellanoparlant em comentava que ell permetia que li parlessin en català, ara que no garantia d’entendre el que li deien. Això suposava un desavantatge per a la part que decidia de parlar en pla. Podríem seguir i seguir... Si només cal el millor jutge, tant li fa idioma que parli, no? M’imagin un jutge que només parli suec...

Dit tot això, també em sembla absurd que neguem l’evidència. Així com demanam de dominar el català per entrar a l’administració, també hauríem de fer el mateix amb el castellà. Així de clar. La situació és la que és. Queixar-se contra els exàmens de nivell A, B, C, D... o Z de català no té sentit. Caldria, però, fer exactament el mateix amb l’altra llengua. Pos messions que si per fer feina a l’Ajuntament, al Consell o la CAIB, demanessin als candidats un certificat o de passar una prova de nivell en castellà, hi hauria moltes sorpreses. I no vull dir que els que suspendrien serien els pocs “indígenes” que quedam a Menorca, ca...!, els que ens donarien la sorpresa són els de fora. Estic bastant cansat de corregir textos castellans, escrits per llicenciats nascuts a la Península i escolaritzats exclusivament en castellà que fan pena, tant pel que fa a ortografia, com a lèxic o sintaxi.

Crec que ha arribat l’hora d’exigir proves de capacitació en català i en castellà. Fer-ho trauria arguments als que només es queixen contra la meva llengua materna. Més d’un, i més d’una, de Valladolid, de Guadalajara, etc., no passaria la prova de domini del castellà. No obtindria el famós 7’2 de nota, ni escrivint l’examen amb el braç incorrupte de santa Teresa. N’estic segur. Voleu noms? Conec alguns tècnics i directors generals o insulars...

Francesc Sintes Giménez

BANDERES SENSE GARROT

Repartir banderes sense garrot és bastant inútil, té poc sentit. Les coses es fan o no es fan. A mitges, cap porc no és gras. L’Ajuntament de Ciutadella, una vegada més, ha perdut una immillorable oportunitat d’incrementar el mal ambient entre els seus súbdits. És una llàstima: totes les deixades són perdudes.

Quan l’insigne i anònim estrateg de Dalt la Sala va tenir la gran ocurrència de repartir banderes vermelles “com un glop de sang” per la vila, m’imaginava que havia rebut assessorament extern; de Zaplana o d’Acebes, per entendre’ns. Es veu que no, o que no han tingut pebrots per completar l’operació “guerra de banderes”. Infantils...

Ahir, diada del Poble de Menorca o Dia de Sant Antoni –açò va a gusts— vaig baixar per primera vegada en molts d’anys al centre de la vila en un dia tan assenyalat. Vaig quedar decebut. M’imaginava veure una ciutat plena de pedaços penjant de les finestres –com si volguessin dir: “Aquí estoy yo”-- mentre unes quantes brigades de calbs rasurats amb pedra tosca repartien drap, pal i xiulet als afectes a la causa pròpia. Res d’això no va passar. Fins i tot em va semblar trist de no poder contemplar ni banderes falangistes ni requetés i em veig obligat a qualificar com del tot intolerable l’absència d’albatros emmarcats en un tros de tela taronja. Molt trist, tot plegat. Això dels albatros, puc comprendre-ho... ja sabem que ENDESA no protegeix les línies elèctriques com cal i probablement moltes d’aquestes aus romanen avui al terra, com si fossin la cendra d’un cigar de Filipines. No hi ha dret que passin aquestes coses. Amb la feinada que havia vet algun partit per desplaçar simpatitzants, aus incloses, a l’illa de Ciutadella!

Però això no és tot. També me’n vaig adonar que, probablement per descoordinació amb la brigada municipal, l’enfront de l’Ajuntament era ple de senyeres i això no pot ser. O negam les arrels catalanes del tot o no ho fem. Tant de repartir “glops de sang ciutadellenca” ha de servir per a alguna cosa. Ergo, cal crear una comissió –ben ensinistrada, per si de cas té intencions de desviar-se-- que refaci l’escut de la vila. És intolerable que aquest encara contengui els quatre pals. I fixeu-vos que he dit pals i no barres. Com a heraldista afeccionat que som, tenc cura del llenguatge. M’ho va ensenyar el millor especialista d’aquestes terres, Armand de Fluvià. Així per tant, comencem a dir-los pals i deixem les barres per a l’entrada de la badia o per maquillar les galtes d’alguns regidors.

En definitiva, confiem que l’any que ve tinguem un Sant Antoni més organitzat. Només cal encarregar el material amb prou temps: xiulets per amargar la vida a la presidenta del CIM, tanques metàl·liques per impedir l’accés a Ciutadella de gent d’altres pobles i, sobretot, garrots, molts de garrots on enrevoltar les banderes. Amb el temps tindrem una Diada tan vermella com la Tomatina de Bunyol, però molt més real. Res de suc de tomàtiga. Sang, hi manca sang! Fomentem les garrotades! Segur que algun japonès especialista en arts marcials ens podria donar lliçons d’esgrima amb fusta. Si venia Tom Cruise, el turisme i les seves fans ho agrairien. Visca Ciutadella, la ciutat on ser un samurai encara és ben vist!


Francesc Sintes Giménez

ESTAT, NACIÓ, PÀTRIA...

Quan les paraules que empren dues persones no volen dir el mateix, el diàleg és impossible. Amb el terme “nació” aquesta teoria és una evidència. Em fa l’efecte que tot el problema neix quan massa vegades hi ha hagut la tendència a creure (o a fer-nos creure) que “país”, “estat”, “poble”, “nació”, “pàtria” i altres mots volen dir el mateix. I no és així.

Tenim molts d’exemples que ho podrien aclarir. Tot i que a vegades sí que són paraules sinònimes, no sempre és així. El terme país és el que presenta menys problemes, ja que en realitat només se sol referir a un àmbit purament geogràfic. Així i tot es dóna el cas d’alguns pobles que no disposen de país de residència. L’exemple més clar és el dels gitanos: qui dubta que no siguin una nació? Ja no és només que no disposin d’un estat propi, sinó que ni tan sols se’ls pot encabir en un país! Disposen de llengua, cultura, i fins i tot de lleis pròpies, però no d’un país. Alguns fins i tot són nòmades.

Després tenim les nacions sense estat, com ara la kurda o la tibetana, i nacions els membres de les quals no habiten el seu teòric estat. Així, hi ha 25 milions de russos que no viuen a la Federació Russa, sinó que ho fan a Ucraïna, Letònia o altres repúbliques exsoviètiques. Aquests russos, en algun cas, poden disposar de “nacionalitat” ucraïnesa, o d’altres, però no tots ho tenen senzill. A Letònia els posen moltes pegues per considerar-los ciutadans d’aquest país. El cas del palestins seria semblant. N’hi ha molts que són apàtrides i altres que són jordans o israelians. Un cas curiós és dels hongaresos, bona part dels quals estan escampats per Romania o per la Vojvodina sèrbia. Aquests hongaresos fins i tot han aconseguit, o estan a punt de fer-ho, la ciutadania pròpia dels habitants del seu país original: Hongria.

També tenim alemanys a Polònia, a Rússia... armenis a mil països, etc. Un escocès és britànic, però no és un anglès, que també és britànic. Un bon bullit, tot plegat. Ja és hora que deixem de mesclar el que diu que som un passaport amb la realitat nacional de les persones, si el que volem és entendre’ns. Una altra cosa és que parlem de concedir drets plens als posseïdors d’aquests passaports. Tenim prou nassos per afirmar que els hindús que disposen de passaport britànic, no ho són, de britànics? O és que volem dir que ja no són hindús? Tenim el cas d’una senyora que tot i que va viure tota la seva vida al mateix poble va canviar quatre vegades de “pàtria”. Les fronteres canvien molt. El tema és llarg, molt llarg.

Francesc Sintes Giménez

HONORABLES MENTIDERS

Tant me fa si es diu Mahón, Mahó, Maó, Magon... o simplement si li canvien el nom i li posen “Noname city”. M’imagin, això sí, els avantatges que tindria canviar el seu himne per la banda sonora original de “La llegenda de la ciutat sense nom”. No hi ha color entre ambdues tonades: l’actual i la del film. Encara que el protagonista d’aquesta pel·lícula sigui una actor que confon la duresa amb la inexpressivitat i que era un cantant mediocre... almenys la lletra de la cançó que va popularitzar no parlava d’una “hermosa electricidad”. Maó ja ho té, aquestes coses. Deu ser l’única ciutat on l’electricitat es veu. A la resta del món només fa rampa. Per això és la capital. No et fot?

El que sí que em sembla greu és que durant molts d’anys, els escollits per representar-nos, a les Illes Balears i a Menorca –a Maó no hi estic empadronat— hagin estat uns perjurs. Als Estats Units d’Amèrica, la mentida és una cosa molt greu. Al PP, especialment, però també al PSOE, és un valor afegit. Si ets un gran mentider, hi pots fer carrera. I ja sabem què vol dir fer carrera en un partit polític que pot ocupar el poder: dietes, regals... suborns no, que són honrats.

Ara, el Partit Popular vol canviar la Llei de normalització lingüística per poder admetre els topònims en castellà. Res a dir, encara que no m’agradi hi tenen tot el dret. Però el fet és que admeten implícitament que fins ara no han complert aquesta Llei... fet molt greu en una persona que jura o promet pel seu honor, de complir i fer complir la legislació. Deu ser que no tenen honor, excepte quan s’autoqualifiquen d’honorables. Són una monada. Mentiders, però una monada. I els del PSOE maonès, si fa no fa. També van disposar de prou anys per fer el mateix, aplicar una llei, i tots sabem com va anar. I algú important d’Esquerra Unida, tampoc no va fer massa per treure’s aquest mort de sobre.

Com que no vull ser honorable, ni res de res, però sí que em vull semblar als polítics privilegiats, estic temptat d’incomplir totes les normes que m’imposin PP i PSOE. Seria fantàstic no pagar multes, ni taxes ni res de res. Un comportament així és del tot antisocial, però és d’aquells que muden. I quan una cosa muda, és una bona idea anar ben endiumenjat. Fins i tot és possible que en veure que som tan poc honorable com la resta dels polítics, em reservin una plaça d’aparcament as Born. Durant l’hivern no és que s’hi guanyi gaire, però tenint en compte el que costa trobar un lloc on deixar el cotxe (quant a esforç i a pasta) durant els mesos d’estiu, és per pensar-s’ho. Ser un mentider és tot un negoci i un privilegi, vaja.

Francesc Sintes Giménez

REFLEXIONS SOBRE UN “NO” AL DIC

No hi ha dic, per ara. Molts hauran alenat, altres ben al contrari. Tanmateix hi ha un tema sobre el qual caldria meditar i fer-ho independentment del que hom pensi sobre aquesta obra. El tema és el següent: qui té dret a decidir sobre aquesta obra? Em sembla evident que només els ciutadans que havien aportat diners a l’administració que deia que volia fer-lo.

Em sembla obvi que el fet que el Govern central sigui que el negui, no deixa de ser una demostració que el centralisme encara té massa poder. El món a l’inrevés, per tant. Els nacionalistes estan satisfets amb la decisió presa a Madrid; els centralistes emprenyats. Qui ho entén?

Un altre tema obre el qual podríem meditar és el que intentaré explicar a continuació. Fa unes setmanes hi va haver una manifestació a Ciutadella contra el dic. Hi ha via prou gent. Però algun representant del PP opinava que no eren tots de Ciutadella. Opinar així em sembla una bestiesa si tenim en compte que qui feia el dic no eren l’Ajuntament d’aquest poble. Només si els diners fossin aportats íntegrament pel nostre Ajuntament podríem negar la paraula als que no hi estiguin empadronats; com que no és el cas, tots els menorquins hi poden dir la seva. És més, també poden fer-ho els de Formentera i no haurien de badar boca els de Múrcia.

Opin així perquè una inversió feta amb doblers públics a Ciutadella, que sostreu recursos a altres inversions que s’haurien de fer a l’illa, és un tema prou important perquè tots els que habitam les Illes puguem opinar. Si els 60 milions s’han d’invertir només per satisfer una demanda que gairebé només fa Ciutadella, quantes coses es deixarien de fer a Menorca amb aquest repartiment? A Ferreries, es Mercadal i Alaior no poden queixar-se? Em semblaria més just que el Govern de les Illes cedís una quantitat cada any als menorquins per tal que només nosaltres decidíssim on i com s’han d’invertir.

Que callin a Madrid i que parlin a Sant Lluís, és el que cal. I que els ciutadellencs, d’una vegada per totes s’adonin que no viuen aïllats del món. Això o que demanin de fer el Consell Local de Ciutadella, independent del Consell Insular de Menorca per gestionar el que els cedesqui la CAIB. Al cap i a la fi ja fa prou segles que per aquestes contrades es viu d’esquena a la resta de l’illa, i així ens va. Qui no és solidari rep de pertot. Els menorquins també han de poder opinar sobre aquest projecte.

Francesc Sintes Giménez