PERSIANES D’ALTA TRAÏCIÓ

Per desgràcia, la gent encara no té prou clar que, si bé casa seva li pertany, el carrer és de tothom. Això comporta un seguit de problemes per a la comunitat. Problemes que són de molts de tipus, encara que és ben senzill de solucionar-los.

El primer seria que, en fer un enfront seguint el gust particular, moltes vegades es malmet l’estètica de l’entorn. Quants de carrer no em vist, destrossats per una casa que hi desdiu? Em vull referesc a la decoració dels enfronts o al nombre i la distribució de les finestres, balcons...

Un segon problema és l’alçada dels edificis. És cert que fa uns anys això no semblava important, però avui la gent critica que una casa determinada superi l’alçada de les que té al seu costat. Un exemple antic seria l’edifici on la COPE té l’emissora, que fa malbé l’estètica de la Contramurada. En tenim molts més, d’exemples.

Aquests dos problemes esmentats només afecten l’estètica i aquest concepte sempre serà discutible, el que no m’agrada a mi, pot embogir els altres. Particularment, em sembla que l’edifici de correus és espantós (i a més a més no està al mateix nivell que els del costat)m, mentre que alguns el troben una meravella. Ara bé, hi ha un problema que sí que afecte tothom: les persianes d’alumini.

No tenc absolutament res en contra d’aquest tipus de persiana, sempre que es posin a partir del primer pis. A les plantes baixes em sembla una manera molt interessant de fer mal. I no em referes a mal estètic: parl de mal físic. Sovint, algun veí les té mig obertes –cosa ben lògica ja que si no hauria tapat la finestra amb una paret; una finestra serveix precisament per a açò: per obrir-la--, i en aquest cas resulten molt perilloses. Tots coneixem algú que passejant despistat s’ha envestit a una persiana mig oberta. Sol passar. Si aquesta és de llenya el mal que fa és gros, però suportable. Ara bé, quan t’envesteixes a una persiana metàl·lica, com les d’alumini, el trau que et fas es considerable. L’aresta, el cantell, talla molt i fa molt de mal. Aquest tipus de persianes, quan donen al carrer i estan a l’alçada dels vianant, simplement haurien d’estar prohibides. I si no ho estan, l’afectat hauria de ser indemnitzat pel propietari de l’habitatge on estan instal·lades. Encara que envestir-s’hi sigui un accident, la realitat és que molta responsabilitat la té qui l’ha posada. O qui l’ha deixada posar. Qualsevol dia algú hi deixarà un ull. Tal vegada després hom es decidirà a posar-hi remei.

Obstacles als carrers de Ciutadella

Que Ciutadella està mal il·luminada és un fet. No tot Ciutadella n’està, és de ver, però si en part. Hi ha molts de carrer pels quals passejar –o caminar— de nit és un problema. No és d’ara. Fa anys que ningú no hi posa remei. No sé la causa per la qual aquesta deficiència no s’arranja. Dubt que els veïns d’aquests carrers no es queixin i, per tant, no comprenc que ningú no hi faci res.

Aquesta mancança, no només afecta els que viuen en aquest carrer –massa carrers per al meu gust--, sinó que de rebot tots rebem. Si hi afegim que en alguns casos les voravies són estretes i que estan plenes de rampes per accedir als garatges, el problema s’agreuja. I, francament, no ho entenc. La feina dels successius consistoris d’aquesta vila, hauria de ser, i d’haver estat, vetllar per la seguretat de ciutadans i de visitants.

Em sembla lloable que l’actual equip hagi fet un esforç per construir rampes prop dels passos per a vianants: mereixen un aplaudiment i els els faig. Això no obstant, si alhora permet que els carrer estiguin plens d’obstacles, la iniciativa no és suficient.

Fa uns dies passejava amb un amic que es desplaça amb cadira de rodes pel carrer d’Alfons XIII. Com que era de nit i el carrer no està massa il·luminat, hi vèiem poc. Jo vaig tropissar quatre vegades per culpa dels accessos als garatges i també perquè anàvem parlant i no m’hi fixava prou. Ell no ho va fer, això de mig caure, perquè a causa de l’estretor de la via ja anava pel mig del carrer. El seu problema era que cada cotxe que venia era un perill.

Les voravies de tots els carrers haurien de tenir una amplada suficient per permetre que els discapacitats físics que empren aquest tipus de cadires poguessin desplaçar-se sense haver de circular pel mig del carrer: aquest espai és per als automòbils, no per als vianants. Arranjar-ho, costa temps i diners. Però també exigeix la col·laboració dels veïns. Si han fet una rampa sense permís, el fet és greu; si el tenien, també ho és. Algú no ho havia d’haver permès. Evitar accidents, petits o grans, és una feina de tots. Eixamplar les voravies i il·luminar millor els carrers només és un feina d’alguns. Una feina cara, val a dir-ho, però de les més urgents.

Tampoc no sé com s’ho fan les dones que empenyen un cotxet amb un infant per circular de dia per aquests carrers, sense haver de baixar i haver-se de posar en perill. No només de nit és complicat: de dia, també n’és. Entre els cotxes aparcats i els que circulen... No pretenc que ningú es prengui aquestes línies com una crítica, només és una reflexió que crec que podrien tenir en compte. Tots hi guanyaríem.

Al·lots a les manifestacions

Estic plenament d’acord amb tos els que es queixen pel fet que el Fòrum, és a dir els feixistes d’esquerres, mudats de marxistes reciclats, empresssin al·lots en una manifestació en contra dels EUA. Remarc el fet que la manifestació era contra els EUA, un poble al qual tenen una mania malaltissa. Així els va. Hom sap també, que la mescla entre ell color verd i el vermell (ecologista, comunista) provoca una mescla ben galdosa que recorda el d’una matèria fens agradable.


En canvi, em preocupa que la queixa no sigui completa. De fet, el PP també empra infants en les seves manifestacions, ho hem vist els darrers mesos. I el PSOE també fa el mateix. És a dir: tots comencen a manipular els joves per aconseguir un vot més, un adepte més. I açò no acaba aquí. Amb la gent més granada es fa el mateix, si fa no fa. En una cas, s’aprofiten del seu estat d’ànim, en altres de la seva situació emocional o intelel·lectual: els pressionen. Em sembla barroer. Fins i tot conec retardats mentals que han emès el seu vot. Bé de fet, han emès el vot de qui el duia a l’urna. Això ja és una baixesa.

Fa uns anys, concretament 1991, el meu sogre havia patit una intervenció quirúrgica. Acabava de tornar a Menorca, just uns dies abans d’unes eleccions locals. Ell era del PP, convençut. El van venir a veure representants d’aquest partit. No li van demanar ni com havia anat l’operació, ni com es trobava, ni res de res. Només els interessava si a l’endemà aniria a votar. Li oferien una ambulància de partit, per dir-ho finament. Cagant punyetes hi va anar, a votar. Mai més he cregut en els partits. També conec casos contraris, no vull carregar contra el PP.

A Alaior, hi ha un cas excepcional. Una senyora va votar sense que tengui –no és el que el vagi deixar a casa—carnet nacional d’identitat. Afirmava qui la va dur al col·legi electoral, que sempre ho havia fet... Estic parlant d’un exregidor, franquista declarat. Insistesc, però, que no vull dir amb això que només un ho facin: el tema es repeteix. Cada partit té la seva merda. Dir qui és més porc, és molt complicat.

Em fa poques ganes d’anar a votar. Total, només serveix per inflar les butxaques d’alguns. No sé si algun partit manté la seva ètica fina al final, però cada dia en tenc més dubtes. Si volen que els mantinguem, que ho diguin, però que no ens empreninyi, ni ens enganyin ni s’aprofitin de les nostres deficiències físiques o psicològiques. En definitiva, només cal anar a votar quan es tracta d’elegir entre dictadura o democràcia. Que alguns no son molt democràtics, ho tenc molt clar. Que pretenguin imposar una dictadura, no tant. Aquesta colla d’impresentables només va a la seva. N’hi ha prou a veure els bancs del Parlament europeu. Si en treguessin un 90 % i hi posassin unes 35 tombones, seria suficient. Ses senyories només hi acuden, de tant en tant, per cobrar uns uns deu mil euros al mes. Pobrets!