Frau fiscal a a les Illes

A les Illes s’ha detectat un frau fiscal important. A Menorca, concretament a Ciutadella, s’ha descobert una minixarxa que fa factures falses per no pagar tant d’IVA. Una vegada més l’ambició domina la gent.

El frau fiscal, en si mateix, em sembla immoral; ara bé, el de l’IVA no el sé qualificar. No tenc prou paraules. Em rebenta més que cap altra frau ja que l’IVA no el paga l’empresari, sinó el darrer comprador. Massa vegades és un impost que es queda el que ens ven alguna cosa. Això em sembla un escàndol. Una cosa és que part de la compra se la quedi l’Estat i l’altra que se la quedi l’empresari. Val a dir que és un tema greu, i per si no n’hi havia prou, encara es queixen. I jo em deman: de què? Al cap i a la fi, durant un màxim de tres mesos han pogut emprar uns diners que no eren seus i treure’ls una rendibilitat. Qui cobra l’IVA és un recaptador i punt. Sembla com si fossin ells els que el paguen. Cada cop que faig un cafè, l’amo del bar em cobra l’IVA, que teòricament ha de lliurar més tard a l’Agència Tributària. La diferència és que mentre l’assalariat paga cada mes i liquid aun cop l’any, l’empresari recull cada dia i liquida cada trimestre l’IVA: però no el paga ell! De fet és com si el venedor treballés –de franc, açò sí-- per a l’Agència Tributària.

Pagar m’emprenya, com a tothom, però pagar un impost --que teòricament ha d’anar a parar a la col·lectivitat, a la comunitat-- per enriquir el subministrador, m’indigna.

No vull acabar sense queixar-me de la ineptitud de l’Agència Tributària. Durant uns anys, a la feina, vaig disposar de milers de declaracions sobre els imposts sobre la renda i el patrimoni. Que l’AET es pugui beure el que es beu és una cosa que mai no entendré. Persones amb sous de 80.000 pessetes (he dit pessetes) cada mes disposaven d’un patrimoni impressionant. Altres, professional liberals, declaraven un esquitx. El rècord el tenia una botiguera que durant quatre anys va declarar uns guanys de 25.000 pessetes anuals. Tal com ho he dit. I encara es queixaven de la gran despesa que els suposava pagar imposts. Sobren els comentaris.

La realitat és que poca gent paga imposts, per això estan més alts del que caldria. Es confon la gent. Com a liberal –des de fa pocs anys--, no crec que això sigui competència lliure. El gran empresari no és el que guanya més; és el que guanya i liquida part del seu benefici a Hisenda, tot fent el que fixa la llei. No m’emprenya que hi hagi rics: els admir. Per ells sent respecte i una mica d’enveja, bastant sana. El que em treu de polleguera és que hi hagi uns “vius” que abusin de mi. Els compres una cosa –els fas una favor—i encara tenen la barra de quedar-se una part dels que els pagues. I aquesta part no era seva.