SANT JOAN, BOMBERS I PROTECCIÓ CIVIL

Sembla com si no n’hi vagi haver prou amb una desgràcia. El que va succeir a Dènix, no ha estat suficient per fer que algú recapacités. Tant és. L’enrocament és habitual per aquestes contrades. “Mantenella i no enmendalla” és un principi sagrat. Fins i tot gosaria a dir que és una exigència.

Arribarà Sant Joan, no ens adonarem i ja seran aquí les festes, i la fira tornarà a instal·lar-se devora els Pins i –i això és més perillós—al passeig de Sant Nicolau. I em deman: ningú no pensa què passaria si hi hagués foc a alguna casa de les rodalies? No n’aprenem, és evident. O no n’aprenen, que seria una sentència més encertada. Després, si algun any hi ha una desgràcia –Déu no ho vulgui— vindran les crítiques i el pobre Gorrías serà maltractat, més que com a polític, com a bomber.

A Menorca el negoci passa per damunt de tot i això és perillós. Les escoles de què disposen els bombers no arriben a l’alçada de tots els edificis de l’illa. Mentre no hi hagi foc, cap problema. Però, i si n’hi ha?

Algú, amb dos dits de front, s’ha posat a pensar què passaria davant d’un accident amb moltes víctimes? Amb què succeiria si això tingués lloc en ple estiu? Què faríem amb els cadàvers? La infraestructura menorquina no disposa de prou “neveres” on mantenir-los en condicions higièniques, però és igual. A Jaca, quan va passar una cosa semblant, ho van salvar emprant la pista de gel. Aquí no en tenim. I no crec que ni les cambres frigorífiques de “Menorquina” o de les altres indústries dedicades a conservar aliments, estiguessin disposades a cedir-les. Hi podria haver una desgràcia i tot ha d’estar previst.
És difícil que ports i aeroport es bloquegin alhora, però... En tot cas si bé es difícil que es doni aquest supòsit, de mal solucionar, no seria sobrer preveure el tema de Sant Joan. Canviar la ubicació de la Fira, no és gens complicat. És necessari i punt.

Francesc Sintes Giménez.

I si provàvem de canviar?

A Ciutadella, l’any acaba de la mateixa manera com va començar: barallats. Si hagués de definir com veig la gent, diria que amb por. Enlloc no havia tingut mai aquesta sensació. Fa l’efecte que massa persones se senten amenaçades, que aquí guanya el qui hi posa més collons, més mala bava... i no qui aporta més idees. La incapacitat d’entendre’s, és el que millor defineix els ciutadellencs.

Aquesta manera de viure, o d’enfrontar-se, afortunadament només es dóna quan s’agrupen. És ben curiós, i d’agrair, que quan hom parla individualment amb algú, l’entesa sigui la cosa més normal del món. Això em fa pensar que tal vegada fora bo que només parlàssim amb tots els que no pensen com nosaltres, i d’un amb un. Sentir a qualsevol indret del poble, dues o més persones parlant de política, de les coses del poble, sol comportar haver d’acumular en la memòria un fotimer de desqualificacions dels que no pensen com nosaltres.

Qui és el culpable d’això? Seria massa senzill carregar les culpes als polítics –tot i que bona part de la responsabilitat és ben seva--, però la realitat és que ens exaltam amb massa facilitat, sobretot si el contrari –mala paraula per conviure— no és a la vora per defensar-se. A Ciutadella hi sobre l’atac general. Sovint tenim tendència no a defensar els nostres, sinó a dir “I els altres, què et pensen que fan?” o “Tots són iguals”. Mentre no siguem, tots, capaços d’estimar els del nostre cantó però de no defendre tot el que fan, no anirem enlloc.

Tant de bo Nadal i Cap d’Any ens servesquin per reflexionar i decidir cap on anam i, sobretot, cap on hauríem d’anar. Em conformaria que el 2006 ens regalés el somriure de tothom, poder-nos saludar sense odi i aprendre a escoltar i discutir. Em tem, això no obstant, que fent-hi uns petit canvis en les dates, aquest comentari podrà servir per a 2006, 2007... Tenim ganes de canviar?

Francesc Sintes Giménez

PLANETARIS I IL·LUMINACIÓ

Els afeccionats a mirar el cel de nit, és a dir, a cercar planetes i estels, estam contents amb la possibilitat de comptar amb un planetari a Ciutadella. El que no tenc massa clar, és que calgui satisfer els hobbies de tothom, elm meus en aquesta cas, amb diners públics.

La veritat és que preferiria que aquesta despesa es dediqués al mateix, però d’una altra manera. Quina? És ben senzill: em conformaria que em deixassin veure el cel. Això a la majoria de llocs, és avui impossible. I el cas que curiós és que seria una bona inversió econòmica i mediambiental si es permetia. Només cal que la il·luminació pública no es desviï cap al cel, sinó que ho faci cap al carrer.

A Montpeller, --em sembla recordar que és en aquesta ciutat— van construir un observatori que ha resultat que no era operatiu per culpa de la quantitat de llum que emet Barcelona cap al cel. I Barcelona és a molts de quilòmetres de l’observatori! A Ciutadella no passa el mateix, però puc assegurar que cada cop em costa més torbar algun cos celeste. Treure el telescopi és una cosa que gairebé ja no faig per evitar el desencís. Enyor algunes nits passades a deserts, en què he pogut comptar milers d’estrelles.

Si el nostre Ajuntament fes una petita despesa, i molt inferior al que costarà el Planetari, tots podríem redescobrir el cel. La bellesa de la nit no té preu. I a més a més l’estalvi en la factura elèctrica seria brutal. Sap la gent quants ocells estan despistats per culpa de la il·luminació elèctrica?

Acabaré amb un epitafi genial de dos astrònoms: “Hem estimat massa la nit, per tenir por a la fosca”. En el seu repòs definitiu, la nit perpètua no els feia cap por.

Francesc Sintes Giménez