Obstacles als carrers de Ciutadella

Que Ciutadella està mal il·luminada és un fet. No tot Ciutadella n’està, és de ver, però si en part. Hi ha molts de carrer pels quals passejar –o caminar— de nit és un problema. No és d’ara. Fa anys que ningú no hi posa remei. No sé la causa per la qual aquesta deficiència no s’arranja. Dubt que els veïns d’aquests carrers no es queixin i, per tant, no comprenc que ningú no hi faci res.

Aquesta mancança, no només afecta els que viuen en aquest carrer –massa carrers per al meu gust--, sinó que de rebot tots rebem. Si hi afegim que en alguns casos les voravies són estretes i que estan plenes de rampes per accedir als garatges, el problema s’agreuja. I, francament, no ho entenc. La feina dels successius consistoris d’aquesta vila, hauria de ser, i d’haver estat, vetllar per la seguretat de ciutadans i de visitants.

Em sembla lloable que l’actual equip hagi fet un esforç per construir rampes prop dels passos per a vianants: mereixen un aplaudiment i els els faig. Això no obstant, si alhora permet que els carrer estiguin plens d’obstacles, la iniciativa no és suficient.

Fa uns dies passejava amb un amic que es desplaça amb cadira de rodes pel carrer d’Alfons XIII. Com que era de nit i el carrer no està massa il·luminat, hi vèiem poc. Jo vaig tropissar quatre vegades per culpa dels accessos als garatges i també perquè anàvem parlant i no m’hi fixava prou. Ell no ho va fer, això de mig caure, perquè a causa de l’estretor de la via ja anava pel mig del carrer. El seu problema era que cada cotxe que venia era un perill.

Les voravies de tots els carrers haurien de tenir una amplada suficient per permetre que els discapacitats físics que empren aquest tipus de cadires poguessin desplaçar-se sense haver de circular pel mig del carrer: aquest espai és per als automòbils, no per als vianants. Arranjar-ho, costa temps i diners. Però també exigeix la col·laboració dels veïns. Si han fet una rampa sense permís, el fet és greu; si el tenien, també ho és. Algú no ho havia d’haver permès. Evitar accidents, petits o grans, és una feina de tots. Eixamplar les voravies i il·luminar millor els carrers només és un feina d’alguns. Una feina cara, val a dir-ho, però de les més urgents.

Tampoc no sé com s’ho fan les dones que empenyen un cotxet amb un infant per circular de dia per aquests carrers, sense haver de baixar i haver-se de posar en perill. No només de nit és complicat: de dia, també n’és. Entre els cotxes aparcats i els que circulen... No pretenc que ningú es prengui aquestes línies com una crítica, només és una reflexió que crec que podrien tenir en compte. Tots hi guanyaríem.