ESTAT, NACIÓ, PÀTRIA...

Quan les paraules que empren dues persones no volen dir el mateix, el diàleg és impossible. Amb el terme “nació” aquesta teoria és una evidència. Em fa l’efecte que tot el problema neix quan massa vegades hi ha hagut la tendència a creure (o a fer-nos creure) que “país”, “estat”, “poble”, “nació”, “pàtria” i altres mots volen dir el mateix. I no és així.

Tenim molts d’exemples que ho podrien aclarir. Tot i que a vegades sí que són paraules sinònimes, no sempre és així. El terme país és el que presenta menys problemes, ja que en realitat només se sol referir a un àmbit purament geogràfic. Així i tot es dóna el cas d’alguns pobles que no disposen de país de residència. L’exemple més clar és el dels gitanos: qui dubta que no siguin una nació? Ja no és només que no disposin d’un estat propi, sinó que ni tan sols se’ls pot encabir en un país! Disposen de llengua, cultura, i fins i tot de lleis pròpies, però no d’un país. Alguns fins i tot són nòmades.

Després tenim les nacions sense estat, com ara la kurda o la tibetana, i nacions els membres de les quals no habiten el seu teòric estat. Així, hi ha 25 milions de russos que no viuen a la Federació Russa, sinó que ho fan a Ucraïna, Letònia o altres repúbliques exsoviètiques. Aquests russos, en algun cas, poden disposar de “nacionalitat” ucraïnesa, o d’altres, però no tots ho tenen senzill. A Letònia els posen moltes pegues per considerar-los ciutadans d’aquest país. El cas del palestins seria semblant. N’hi ha molts que són apàtrides i altres que són jordans o israelians. Un cas curiós és dels hongaresos, bona part dels quals estan escampats per Romania o per la Vojvodina sèrbia. Aquests hongaresos fins i tot han aconseguit, o estan a punt de fer-ho, la ciutadania pròpia dels habitants del seu país original: Hongria.

També tenim alemanys a Polònia, a Rússia... armenis a mil països, etc. Un escocès és britànic, però no és un anglès, que també és britànic. Un bon bullit, tot plegat. Ja és hora que deixem de mesclar el que diu que som un passaport amb la realitat nacional de les persones, si el que volem és entendre’ns. Una altra cosa és que parlem de concedir drets plens als posseïdors d’aquests passaports. Tenim prou nassos per afirmar que els hindús que disposen de passaport britànic, no ho són, de britànics? O és que volem dir que ja no són hindús? Tenim el cas d’una senyora que tot i que va viure tota la seva vida al mateix poble va canviar quatre vegades de “pàtria”. Les fronteres canvien molt. El tema és llarg, molt llarg.

Francesc Sintes Giménez